Economics and PoliticsEconomia i PolĂ­tica

According to Wikipedia, Economics is the “social science that studies the production processes, distribution, trade and consumption of goods and services in the context of the competitive allocation of (scant) resources”, and Politics is “the decision-making process in human groups, the methods for winning and keeping the support of people to carry out a group action”.

In essence, then, we’re speaking of deciding and leading complex processes and human groups towards a collective good, obviously using democratic methods and with the appropriate knowledge and judgement to achieve the aims, and also with the ability to explain it very well. These are really difficult tasks in a group, highly difficult tasks in a country, and very complex and extraordinarily difficult in the world, where the (legitimate) interests of countries, business and people are absolutely opposite.

We are going through times of political and economic disorientation… but what did we think? That it was better before? No, that’s not so. What’s happening is that information and communication technology (ICT) has broken down the space-time barrier so that today we know everything, every second and with no limits to where on the planet. We no longer need transport, or days or weeks, to know what just happened on the other side of the world a few moments ago.  This has led to the governments of a number of countries being overwhelmed by events that overtake them in speed and volume, which is a new aspect that needs to be taken into consideration in economic and political management. Just a few decades ago, a century at the very most, we didn’t know what was happening hundreds of kilometres from home until after a few days had passed. In the same way, it took us time to act. That doesn’t happen nowadays.

But what do I mean by all this? Well, that technology also allows us to act globally, for good and for bad; what hasn’t changed is the ability to decide and lead, in other words, to do politics and economics, albeit with global dimensions. “Think globally, act locally” has to enable us to take decisions taking into account the world we live in, but act according to our needs.

When night falls and you see the Barcelona city lights, you know it’s a city that has a place in the world. When you see that we have a productive infrastructure in Catalonia with sufficient capacity to tackle the crisis, you know that sooner or later we’ll get through this. When you see our people striving to seek solutions to the economy, you’re convinced they’ll find them. No, I’m no teenager who turns their hopes into dreams, but I want to believe in my country: what’s more, I do. I believe in my country, in its people and their striving, and I believe that it’s time to do politics and economics with our vision focused on the highest aspirations but without thinking that anyone’s going to give us anything for free. (ICT Companies in Catalonia)

Take a close look at the Mediterranean arc of the Iberian Peninsula.

And as I believe in my country, I would also like the media to focus more on explaining this, economics and politics, to exercise not only their right to inform but also their obligation to disseminate and to educate. Nowadays, events happen very quickly and it’s difficult to follow them, which is why we need the didactics of the media, along the lines of CNN or the BBC . The CorporaciĂł Catalana de RĂ dio i TelevisiĂł (CRTV) also has some good examples, such as GeneraciĂł Digital and Banda Ampla, but we need to add more of this content to the TV news and even to entertainment programmes.

We need the economic and financial sector to address the people and explain the difficulties we find ourselves in and the possible ways out of them. Or won’t we all end up paying for the mistakes of the good times? We also need more sensitivity from the banks and savings banks to provide support to SMEs and entrepreneurs, which are the basis of our economy.

And the political class? No, I’m not forgetting that, among other things because I’ve now been an active part of it for ten months. We in the political class need courage, dedication and to take decisions, even when they’re tough, painful and not particularly pleasant. What’s difficult in these cases is to tell the people who are affected that they won’t live better in the times to come for reasons that aren’t their fault. Obviously, we need to look for palliative systems so that the painful measures affect those most harshly affected by the crisis as little as possible.

Because this crisis is different from all the ones that there have been until now. Although the stock markets have always had their share of speculation, they served the principle of companies seeking capital. In fact, we could see the first recent speculative crisis as the dot.com crisis in 2000, when companies were valued higher than what they were really worth. It’s rather worse today: there’s been speculation with sovereign debt, that of countries, and therefore with money to return that, put simply, doesn’t exist. Shoring up this gap will be very difficult, and no one knows when or how it will happen.

The most complex part of this situation is that we can’t stand still: we have to decide and lead, with conviction, without all the possible data; without knowing the future or having a past; in a new world; caring for those who are left behind but forging ahead. There’s no longer room for misguided attitudes, we need to move forward. But where to? No one has the right answer and everyone’s got opinions, but in economics and politics, the worst decision is not to decide, not to lead. I am convinced that the changes we’re seeing in the world, in Europe or in Catalonia, both in economics and in politics, will be for the good and will enable us to start to see a long and tough future, but one that will lead to a new society, different from the one we’ve known, a new system in which thinking globally, we’ll act locally. Anxious about the future, yes, of course, but convinced that with the hard work of our heads and hands and with all our energy, we Catalans, as always, will provide an example of how to build this new society.Segons la Wikipèdia, Economia Ă©s la “ciència social que estudia els processos de producciĂł, la distribuciĂł, el comerç i el consum de bĂ©ns i serveis en el context de l’assignaciĂł competitiva de recursos (escassos )”, i PolĂ­tica, “el procĂ©s de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per realitzar una acciĂł en grup”.

En el fons, doncs, estem parlant de decidir i dirigir processos complexos i grups humans cap a un bé col·lectiu, òbviament amb mètodes democràtics i amb el coneixement i el senderi adients per assolir els objectius, i també sabent explicar-ho molt bé. Són tasques realment difícils en un grup, altament difícils en un país, i molt complexes i extraordinàriament difícils en el món, on els interessos (legítims) de països, empreses i persones són absolutament contraposats.

Vivim moments de desorientació política i econòmica, però… què ens pensem? Que abans tot era millor? No, no és així; el que passa és que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han trencat la barrera de l’espai-temps, i avui ho sabem tot, a cada segon i sense limitació en l’espai del globus terraqui. No calen transports, ni dies o setmanes, per saber el que acaba de passar a l’altra banda del món fa tan sols uns minuts.  Aquest fet ha provocat que els governs del diversos països s’hagin vist desbordats per fets que els superen en velocitat i volum, aspecte nou a tenir en compte en la gestió econòmica i política. Només fa unes dècades, un segle a tot estirar, no sabíem què passava a centenars de quilòmetres de casa fins al cap d’uns dies, de la mateix manera que trigàvem a actuar, fet que avui no succeeix.

Què vull dir amb tot això? Doncs que la tecnologia també permet actuar globalment, per bé i per mal; el que no ha canviat és la capacitat de decidir i dirigir, és a dir, de fer política i economia, això sí, amb dimensions globals. “Pensar global, actuar local” ens ha de permetre prendre decisions tenint en  compte el món on vivim, però actuar segons les nostres necessitats.

Quan es fa de nit i veus els llums de la ciutat de Barcelona, saps que és una ciutat que té un lloc en el món; quan veus que tenim a Catalunya un teixit productiu amb capacitats suficients per fer front a la crisi, saps que tard o d’hora ens en sortirem; quan veus que la nostra gent s’esforça a buscar solucions a l’economia, tens el convenciment que les trobarem. No, no sóc un adolescent que fa dels seus desitjos somnis, però vull creure en el meu país; és més, hi crec. Crec en el meu país, la seva gent i el seu esforç, i crec que és hora de fer política i economia amb els ulls posat en les més altes aspiracions, però sense pensar que ens regalaran res. (Les empreses TIC a Catalunya)

Fixeu-vos en l’arc Mediterrani dela Península Ibèrica.

I com que crec en el meu país, també voldria que els mitjans de comunicació se centressin més a explicar això, economia i política, per exercir no només el seu dret a informar sinó la seva obligació de divulgar, d’ensenyar. Avui dia, els fets van molt ràpid i costa seguir-los, per la qual cosa necessitem la  didàctica del mitjans de comunicació, a l’estil de la CNN o la BBC. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CRTV) té també bons exemples, com ara el de Generació Digital, o el de Banda Ampla, però caldria incorporar molts d’aquest continguts als Telenotícies i fins i tots als programes d’entreteniment.

Ens cal que el sector econòmic i financer s’acosti a la població i expliqui les dificultats amb què ens trobem i les possibles vies de solució. O no acabem pagant els ciutadans els errors d’èpoques de vaques grasses? També ens cal més sensibilitat de bancs i caixes per donar suport a les pimes i als emprenedors, que són la base de la nostra economia.

I la classe política? No, no me la deixo, entre d’altres coses perquè ja fa deu mesos que en formo part activa. A la classe política ens cal valentia, dedicació i prendre decisions, fins i tot quant aquestes son difícils, doloroses i poc agradables. El difícil en aquests casos és explicar a la gent afectada que no viuran millor els propers temps, per fets dels quals no en tenen la culpa. Òbviament, cal cercar sistemes pal·liatius per tal que les mesures doloroses afectin el menys possible als que pateixen més cruament els efectes de la crisi.

I és que aquesta crisi és diferent de totes les que han existit fins avui. Si bé els mercats borsaris sempre han tingut la seva dosi d’especulació, servien al principi de la cerca de capitals per part de les empreses. De fet, la primera crisi especulativa recent la podríem situar en les .com l’any 2000, quan es varen valorar les empreses per més del que valien realment. Avui és força pitjor: s’ha especulat amb el deute sobirà, el dels estats, i per tant amb diners a tornar que, per explicar-ho d’una manera simple, no existeixen. Tapar aquest forat costarà molt, i ningú sap ni quan ni com es farà.

El més complex d’aquesta situació és que no podem estar parats: hem de decidir i dirigir, amb fermesa, sense totes les dades possibles; sense saber el futur ni tenir antecedents; en un món nou; vetllant pels que es queden enrere però tirant endavant. Ja no valen actituds  desorientades, cal avançar! Però cap a on? Ningú te la resposta correcta i tothom té opinions, però en economia i política, la pitjor decisió és no decidir, no dirigir. Estic convençut que els canvis que estem vivint en el món, a Europa o a Catalunya, tant en economia com en política, seran a fi de bé i ens permetran començar a veure un futur llarg i dur, però que portarà a una nova societat diferent de la que hem conegut, a un nou sistema en el qual pensant globalment, actuarem localment.  Amb neguit pel futur, sí, és clar, però convençut que amb l’esforç de les nostres mans i caps, i amb tota la nostra energia, els catalans, com sempre, donarem exemple de com construir aquesta nova societat.

Fer polĂ­tica, servei al paĂ­s

Després de 15 anys tenint identitat pròpia a la xarxa, i expressant-me per tots el canals, poso en marxa el meu Bloc, per aportar algun granet de sorra a la transformació que aquest país i el món, viuran els propers anys. Sense dogmes, sense opinions tancades, vull creure que el pensament lliure i sense cotilles ens aportarà a tota la societat, noves llums, en moments confosos com els que vivim.

Fer polĂ­tica, servei al paĂ­s

Deia Winston Churchill: “ la política és l’art de fer possible, l’impossible”.

Vivim en un món canviant, on res és estable i segur, on sembla que tot val per assolir els objectius; on l’exaltació del “jo” tendeix a esborrar el “nosaltres”; on parlar de valors es poc menys que sortir de dins d’una pel·lícula en blanc i negre, però l’exercici de la política, de la democràcia, del “sistema”, dit per alguns, sembla que sigui només per persones menyspreables, quan l’extensíssima majoria ho fa per fer el bé i no el mal.

Només unes xifres per recordar el que ha “costat “ la democràcia. Guerra civil Espanyola 500.000 víctimes directes i milers d’afusellaments posteriors per defensar la llibertat; II Guerra Mundial 100 milions de morts a tot el món, per cert, que la memòria d’alguns és feble, els Estats Units d’Amèrica perdien 1 Milió de soldats i el poble jueu 6 Milions de persones, mentre Stalin es dedicava a purgar, amb 8 Milions de morts, el seu propi poble.

Sí, la causa de la llibertat neix a occident i vola amb prou feines des de fa un segle per tot el mon, i encara li queda….

“Va, pensiero, sull’ali dorate” ( Vola pensament amb ales daurades ) Nabucco ( 1842 ), Verdi. Himne a la llibertat del patriotes Italians.

Doncs resulta, que la humanitat s’ha dotat d’un sistema, sí, un sistema polític de representació parlamentària. Que amb tots els seu defectes és qui ha portat a l’evolució econòmica, humana , política i social a tots els llocs on existeix, allà on hi ha democràcia, el desenvolupament i el benestar dels seus ciutadans va endavant. No és el cas de països on no existeix la democràcia!! Ah! I encara menys dels països dominats per l’anarquia, que només porta misèria i mort.

I la crisi actual? És producte de l’especulació en els mercats borsaris mundials i, òbviament, de males pràctiques de gent amb una gran capacitat econòmica. La clau està en com controlar, dins el lliure mercat, aquesta especulació. I aquí és on entra la política en majúscules i la decisió dels màxims dirigents mundials de regular quelcom que mai s’havia regulat. (entre altres coses, per que no havia passat mai)

Dit això, cal fer reformes? Oh! I tant!! Igual que es fan en una casa al llarg dels anys. Aquest sistema requereix una evolució i adaptació a les noves maneres de viure i veure el món, i fins i tot a les noves tecnologies ( votació electrònica, per exemple ). També cal reformar i debatre altres aspectes de la societat com els valors!! Responsabilitat, també dels que demanen canvis, però esperen que els hi facin mentre cada dia milers de ciutadans exerceixen la política amb dedicació, il·lusió i esperit de servei al país, i en canvi només reben crítiques i menyspreu. Els canvis son feina de tots!

Cal parlar d’esforç, risc i esperit de treball, essent uns valors que des de l’escola s’han de treballar. I d’esperit de servei, de pensar més en el pròxim que en un mateix, i això no és el que impera en els nostres carrers.

Per molts, com jo, fer política, és també patriotisme, és treballar pels anhels de llibertat de Catalunya, per fer possible que una dia, puguem “volar amb ales daurades”, sense més espolis, entre les altres nacions del món.

Però tot i portar dins el meu ADN el anhels de llibertat per Catalunya, abans de res sóc demòcrata, i essent d’esquerres o de dretes, Catalanista o Espanyolista, a Catalunya les nostres institucions requereixen el respecte que els hi correspon i que els hi hem de donar, independentment de les creences que es professin. Treballem per dignificar l’exercici de la política i fer-la més propera als ciutadans, evolucionem el sistema i escoltem als que, en una situació com la d’avui, se senten desesperats, però vetllem per la democràcia i la POLÍTICA, que tant esforç ha costat d’aconseguir, i que representant a tots els ciutadans, té dipositada la seva sobirania.