It is not possible to do politics in 140 charactersEn 140 carĂ cters no es pot fer polĂ­tica

Isn’t that right? It is not possible. This is the comment we often hear from those, like me, who have the profound certainty that digital technologies are a revolutionary tool to convey our message to the people. But no. It is not possible. 140 characters does not allow enough room for profundity, for nuance, and therefore, it is difficult to convey the complexity and emotion of the political message.

And still, there are many like me who continue to believe. We believe that the digital world is a platform that can be used with skill to portray reality and to modify it; to get our message out there and strengthen it with other people´s contributions in order to give more visibility to our politics and draw them closer to the social realities of our citizens.

We live in a world where traditional written press is inevitably migrating towards digital content, and in turn, this is moving towards mobile devices that we all have in our pockets and though which we keep ourselves informed, and which also gives us the option to immediately choose any content, as well as to give an opinion there and then, without needing to wait and go to the newsstand the next day in order to find out what happened yesterday.

We have all of this technology on hand in order to be at the forefront, to lead, to focus the main ideas of our message and get straight to the point, in order to convey and counterbalance, to carry out pedagogical techniques and immediately fight the enemies of our country with conviction, creativity and intelligence. All of this is what 2.0 offers us.

Yet there are still those who are of the opinion that it is not possible to give a proper argument in 140 characters. I ask myself far too often, despite tangible and spectacular evidence in cases like Barack Obama’s victorious presidential election in the USA, why he still mistrusts the power of 2.0 – most probably due to the fear of the unknown or perhaps because his technocrats haven´t explained it well enough. That is the reason why me and my colleagues from the ICTs at Convergència DemocrĂ tica de Catalunya (The Democratic Convergence of Catalonia) are committed to continue working to show that the Internet is accessible to everyone, and that we must not be scared of technology, and neither should it separate us from humanity nor the political message it contains, because it is technology that defines us as human beings.

Take a look at this image:

This is a map of Europe according to the languages used through short messages on Twitter. Take a look at the prevalence of Catalan in our region. Is it possible to write a text – however long is it – which could illustrate in a more tangible manner the existence of our language and our identity in the eyes of the whole planet?

And this is just an image made out of texts which are much smaller than a thousand words…

Very soon we won´t need these kind of maps in order for the world to know who we are; our government is working towards the national transition of Catalonia; it is walking towards independence, and one day our flag will fly alongside other national flags in front of the United Nations building in New York. And when that happens, that very day, we will all remember the words that an old Catalan genius, Pau Casals, once said back in the 1970s, in order for the entire planet to know of our fight: Catalonia is an oppressed nation. And when we count the number of characters, we will see that there are – only 32. And we will smile, because that day Catalonia will stop being an oppressed nation.

Oi que no? No es pot. Aquest és el comentari que sentim sovint els qui, com jo, tenim el profund convenciment que les tecnologies digitals són una eina revolucionària per fer arribar el nostre missatge a la gent. Però no. No es pot. Amb 140 caràcters no hi ha espai per a la profunditat, per al matís, i per tant no s’hi pot vehicular la complexitat i l’emotivitat del missatge polític.

I malgrat tot, hi ha molts com jo que hi continuem creient. Creiem que el món digital és una plataforma que pot ser usada amb mestratge per copsar la realitat i per modificar-la; per fer arribar el nostre discurs i enfortir-lo amb les aportacions dels altres; per donar més visibilitat a les nostres polítiques i apropar-les a les realitats socials de la nostra ciutadania.

Vivim en un món on la premsa en paper està migrant de forma inexorable vers els continguts digitals, i aquests vers els dispositius mòbils que duem a la butxaca i a través dels quals ens informem i que ens donen l’oportunitat de seleccionar amb immediatesa continguts i d’opinar aquí i ara, sense necessitat d’esperar a baixar al quiosc al dia següent per saber què va passar ahir.

Tenim tota aquesta tecnologia al nostre abast per anar al capdavant, per liderar, per focalitzar les idees principals del nostre discurs i anar a barraca, per transmetre i contrarestar, per fer pedagogia i combatre els enemics del nostre país, amb immediatesa, contundència, creativitat i intel·ligència. Tot això és el que ens ofereix el 2.0.

I malgrat tot, encara hi ha qui diu que no es pot argumentar en 140 caràcters. Em pregunto massa sovint si, malgrat les evidències de casos tan tangibles i espectaculars com ara les campanyes presidencials victorioses de Barak Obama als Estats Units, qui encara recela del poder del 2.0 no ho fa, en realitat, per la por al desconegut o perquè els tecnòlegs no ens hem explicat encara prou bé. Per aquest motiu, jo i els meus companys de sectorial TIC de Convergència Democràtica de Catalunya ens comprometem a continuar treballant per mostrar que internet és accessible a tothom, i que no ens ha de fer por la tecnologia ni ens ha de separar de les humanitats i el discurs polític que conté, car és exactament la tecnologia allò que ens defineix com a éssers humans.

Fixeu-vos en aquesta imatge:

Es tracta d’un mapa d’Europa segons les llengües que s’usen a través dels curts missatges de Twitter. Fixeu-vos en la prevalença del català en el nostre territori. És possible escriure un text –per llarg que sigui- que il·lustri de forma més tangible l’existència de la nostra llengua i la nostra identitat a ulls de tot el planeta?

I nomĂ©s Ă©s una imatge feta de textos que sĂłn molt mĂ©s petits que mil paraules…

En breu no ens caldran mapes d’aquesta mena perquè el món sàpiga qui som; el nostre Govern està treballant vers la transició nacional de Catalunya; està caminant vers la nostra independència i un dia la nostra bandera onejarà al costat de la resta de banderes nacionals al davant de l’edifici de les Nacions Unides a Nova York. I quan això passi, aquell dia, tots podrem recordar una frase que un vell geni català, de nom Pau Casals, per allà als anys 70 del segle passat, va pronunciar a la seva seu i va fer que tot el planeta conegués la nostra lluita: Catalonia is an oppressed nation. I comptarem els seus caràcters, i ens en sortiran –només- 32. I somriurem, perquè aquell dia Catalunya haurà deixat de ser una nació oprimida.

Economics and PoliticsEconomia i PolĂ­tica

According to Wikipedia, Economics is the “social science that studies the production processes, distribution, trade and consumption of goods and services in the context of the competitive allocation of (scant) resources”, and Politics is “the decision-making process in human groups, the methods for winning and keeping the support of people to carry out a group action”.

In essence, then, we’re speaking of deciding and leading complex processes and human groups towards a collective good, obviously using democratic methods and with the appropriate knowledge and judgement to achieve the aims, and also with the ability to explain it very well. These are really difficult tasks in a group, highly difficult tasks in a country, and very complex and extraordinarily difficult in the world, where the (legitimate) interests of countries, business and people are absolutely opposite.

We are going through times of political and economic disorientation… but what did we think? That it was better before? No, that’s not so. What’s happening is that information and communication technology (ICT) has broken down the space-time barrier so that today we know everything, every second and with no limits to where on the planet. We no longer need transport, or days or weeks, to know what just happened on the other side of the world a few moments ago.  This has led to the governments of a number of countries being overwhelmed by events that overtake them in speed and volume, which is a new aspect that needs to be taken into consideration in economic and political management. Just a few decades ago, a century at the very most, we didn’t know what was happening hundreds of kilometres from home until after a few days had passed. In the same way, it took us time to act. That doesn’t happen nowadays.

But what do I mean by all this? Well, that technology also allows us to act globally, for good and for bad; what hasn’t changed is the ability to decide and lead, in other words, to do politics and economics, albeit with global dimensions. “Think globally, act locally” has to enable us to take decisions taking into account the world we live in, but act according to our needs.

When night falls and you see the Barcelona city lights, you know it’s a city that has a place in the world. When you see that we have a productive infrastructure in Catalonia with sufficient capacity to tackle the crisis, you know that sooner or later we’ll get through this. When you see our people striving to seek solutions to the economy, you’re convinced they’ll find them. No, I’m no teenager who turns their hopes into dreams, but I want to believe in my country: what’s more, I do. I believe in my country, in its people and their striving, and I believe that it’s time to do politics and economics with our vision focused on the highest aspirations but without thinking that anyone’s going to give us anything for free. (ICT Companies in Catalonia)

Take a close look at the Mediterranean arc of the Iberian Peninsula.

And as I believe in my country, I would also like the media to focus more on explaining this, economics and politics, to exercise not only their right to inform but also their obligation to disseminate and to educate. Nowadays, events happen very quickly and it’s difficult to follow them, which is why we need the didactics of the media, along the lines of CNN or the BBC . The CorporaciĂł Catalana de RĂ dio i TelevisiĂł (CRTV) also has some good examples, such as GeneraciĂł Digital and Banda Ampla, but we need to add more of this content to the TV news and even to entertainment programmes.

We need the economic and financial sector to address the people and explain the difficulties we find ourselves in and the possible ways out of them. Or won’t we all end up paying for the mistakes of the good times? We also need more sensitivity from the banks and savings banks to provide support to SMEs and entrepreneurs, which are the basis of our economy.

And the political class? No, I’m not forgetting that, among other things because I’ve now been an active part of it for ten months. We in the political class need courage, dedication and to take decisions, even when they’re tough, painful and not particularly pleasant. What’s difficult in these cases is to tell the people who are affected that they won’t live better in the times to come for reasons that aren’t their fault. Obviously, we need to look for palliative systems so that the painful measures affect those most harshly affected by the crisis as little as possible.

Because this crisis is different from all the ones that there have been until now. Although the stock markets have always had their share of speculation, they served the principle of companies seeking capital. In fact, we could see the first recent speculative crisis as the crisis in 2000, when companies were valued higher than what they were really worth. It’s rather worse today: there’s been speculation with sovereign debt, that of countries, and therefore with money to return that, put simply, doesn’t exist. Shoring up this gap will be very difficult, and no one knows when or how it will happen.

The most complex part of this situation is that we can’t stand still: we have to decide and lead, with conviction, without all the possible data; without knowing the future or having a past; in a new world; caring for those who are left behind but forging ahead. There’s no longer room for misguided attitudes, we need to move forward. But where to? No one has the right answer and everyone’s got opinions, but in economics and politics, the worst decision is not to decide, not to lead. I am convinced that the changes we’re seeing in the world, in Europe or in Catalonia, both in economics and in politics, will be for the good and will enable us to start to see a long and tough future, but one that will lead to a new society, different from the one we’ve known, a new system in which thinking globally, we’ll act locally. Anxious about the future, yes, of course, but convinced that with the hard work of our heads and hands and with all our energy, we Catalans, as always, will provide an example of how to build this new society.Segons la Wikipèdia, Economia Ă©s la “ciència social que estudia els processos de producciĂł, la distribuciĂł, el comerç i el consum de bĂ©ns i serveis en el context de l’assignaciĂł competitiva de recursos (escassos )”, i PolĂ­tica, “el procĂ©s de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per realitzar una acciĂł en grup”.

En el fons, doncs, estem parlant de decidir i dirigir processos complexos i grups humans cap a un bĂ© col·lectiu, òbviament amb mètodes democrĂ tics i amb el coneixement i el senderi adients per assolir els objectius, i tambĂ© sabent explicar-ho molt bĂ©. SĂłn tasques realment difĂ­cils en un grup, altament difĂ­cils en un paĂ­s, i molt complexes i extraordinĂ riament difĂ­cils en el mĂłn, on els interessos (legĂ­tims) de paĂŻsos, empreses i persones sĂłn absolutament contraposats.

Vivim moments de desorientaciĂł polĂ­tica i econòmica, però… què ens pensem? Que abans tot era millor? No, no Ă©s aixĂ­; el que passa Ă©s que les tecnologies de la informaciĂł i la comunicaciĂł (TIC) han trencat la barrera de l’espai-temps, i avui ho sabem tot, a cada segon i sense limitaciĂł en l’espai del globus terraqui. No calen transports, ni dies o setmanes, per saber el que acaba de passar a l’altra banda del mĂłn fa tan sols uns minuts.  Aquest fet ha provocat que els governs del diversos paĂŻsos s’hagin vist desbordats per fets que els superen en velocitat i volum, aspecte nou a tenir en compte en la gestiĂł econòmica i polĂ­tica. NomĂ©s fa unes dècades, un segle a tot estirar, no sabĂ­em què passava a centenars de quilòmetres de casa fins al cap d’uns dies, de la mateix manera que trigĂ vem a actuar, fet que avui no succeeix.

Què vull dir amb tot això? Doncs que la tecnologia tambĂ© permet actuar globalment, per bĂ© i per mal; el que no ha canviat Ă©s la capacitat de decidir i dirigir, Ă©s a dir, de fer polĂ­tica i economia, això sĂ­, amb dimensions globals. “Pensar global, actuar local” ens ha de permetre prendre decisions tenint en  compte el mĂłn on vivim, però actuar segons les nostres necessitats.

Quan es fa de nit i veus els llums de la ciutat de Barcelona, saps que és una ciutat que té un lloc en el món; quan veus que tenim a Catalunya un teixit productiu amb capacitats suficients per fer front a la crisi, saps que tard o d’hora ens en sortirem; quan veus que la nostra gent s’esforça a buscar solucions a l’economia, tens el convenciment que les trobarem. No, no sóc un adolescent que fa dels seus desitjos somnis, però vull creure en el meu país; és més, hi crec. Crec en el meu país, la seva gent i el seu esforç, i crec que és hora de fer política i economia amb els ulls posat en les més altes aspiracions, però sense pensar que ens regalaran res. (Les empreses TIC a Catalunya)

Fixeu-vos en l’arc Mediterrani dela Península Ibèrica.

I com que crec en el meu paĂ­s, tambĂ© voldria que els mitjans de comunicaciĂł se centressin mĂ©s a explicar això, economia i polĂ­tica, per exercir no nomĂ©s el seu dret a informar sinĂł la seva obligaciĂł de divulgar, d’ensenyar. Avui dia, els fets van molt rĂ pid i costa seguir-los, per la qual cosa necessitem la  didĂ ctica del mitjans de comunicaciĂł, a l’estil de la CNN o la BBC. La CorporaciĂł Catalana de RĂ dio i TelevisiĂł (CRTV) tĂ© tambĂ© bons exemples, com ara el de GeneraciĂł Digital, o el de Banda Ampla, però caldria incorporar molts d’aquest continguts als TelenotĂ­cies i fins i tots als programes d’entreteniment.

Ens cal que el sector econòmic i financer s’acosti a la població i expliqui les dificultats amb què ens trobem i les possibles vies de solució. O no acabem pagant els ciutadans els errors d’èpoques de vaques grasses? També ens cal més sensibilitat de bancs i caixes per donar suport a les pimes i als emprenedors, que són la base de la nostra economia.

I la classe política? No, no me la deixo, entre d’altres coses perquè ja fa deu mesos que en formo part activa. A la classe política ens cal valentia, dedicació i prendre decisions, fins i tot quant aquestes son difícils, doloroses i poc agradables. El difícil en aquests casos és explicar a la gent afectada que no viuran millor els propers temps, per fets dels quals no en tenen la culpa. Òbviament, cal cercar sistemes pal·liatius per tal que les mesures doloroses afectin el menys possible als que pateixen més cruament els efectes de la crisi.

I és que aquesta crisi és diferent de totes les que han existit fins avui. Si bé els mercats borsaris sempre han tingut la seva dosi d’especulació, servien al principi de la cerca de capitals per part de les empreses. De fet, la primera crisi especulativa recent la podríem situar en les .com l’any 2000, quan es varen valorar les empreses per més del que valien realment. Avui és força pitjor: s’ha especulat amb el deute sobirà, el dels estats, i per tant amb diners a tornar que, per explicar-ho d’una manera simple, no existeixen. Tapar aquest forat costarà molt, i ningú sap ni quan ni com es farà.

El mĂ©s complex d’aquesta situaciĂł Ă©s que no podem estar parats: hem de decidir i dirigir, amb fermesa, sense totes les dades possibles; sense saber el futur ni tenir antecedents; en un mĂłn nou; vetllant pels que es queden enrere però tirant endavant. Ja no valen actituds  desorientades, cal avançar! Però cap a on? NingĂş te la resposta correcta i tothom tĂ© opinions, però en economia i polĂ­tica, la pitjor decisiĂł Ă©s no decidir, no dirigir. Estic convençut que els canvis que estem vivint en el mĂłn, a Europa o a Catalunya, tant en economia com en polĂ­tica, seran a fi de bĂ© i ens permetran començar a veure un futur llarg i dur, però que portarĂ  a una nova societat diferent de la que hem conegut, a un nou sistema en el qual pensant globalment, actuarem localment.  Amb neguit pel futur, sĂ­, Ă©s clar, però convençut que amb l’esforç de les nostres mans i caps, i amb tota la nostra energia, els catalans, com sempre, donarem exemple de com construir aquesta nova societat.

Fer polĂ­tica, servei al paĂ­s

Després de 15 anys tenint identitat pròpia a la xarxa, i expressant-me per tots el canals, poso en marxa el meu Bloc, per aportar algun granet de sorra a la transformació que aquest país i el món, viuran els propers anys. Sense dogmes, sense opinions tancades, vull creure que el pensament lliure i sense cotilles ens aportarà a tota la societat, noves llums, en moments confosos com els que vivim.

Fer polĂ­tica, servei al paĂ­s

Deia Winston Churchill: “ la política és l’art de fer possible, l’impossible”.

Vivim en un món canviant, on res és estable i segur, on sembla que tot val per assolir els objectius; on l’exaltació del “jo” tendeix a esborrar el “nosaltres”; on parlar de valors es poc menys que sortir de dins d’una pel·lícula en blanc i negre, però l’exercici de la política, de la democràcia, del “sistema”, dit per alguns, sembla que sigui només per persones menyspreables, quan l’extensíssima majoria ho fa per fer el bé i no el mal.

Només unes xifres per recordar el que ha “costat “ la democràcia. Guerra civil Espanyola 500.000 víctimes directes i milers d’afusellaments posteriors per defensar la llibertat; II Guerra Mundial 100 milions de morts a tot el món, per cert, que la memòria d’alguns és feble, els Estats Units d’Amèrica perdien 1 Milió de soldats i el poble jueu 6 Milions de persones, mentre Stalin es dedicava a purgar, amb 8 Milions de morts, el seu propi poble.

Sí, la causa de la llibertat neix a occident i vola amb prou feines des de fa un segle per tot el mon, i encara li queda….

“Va, pensiero, sull’ali dorate” ( Vola pensament amb ales daurades ) Nabucco ( 1842 ), Verdi. Himne a la llibertat del patriotes Italians.

Doncs resulta, que la humanitat s’ha dotat d’un sistema, sí, un sistema polític de representació parlamentària. Que amb tots els seu defectes és qui ha portat a l’evolució econòmica, humana , política i social a tots els llocs on existeix, allà on hi ha democràcia, el desenvolupament i el benestar dels seus ciutadans va endavant. No és el cas de països on no existeix la democràcia!! Ah! I encara menys dels països dominats per l’anarquia, que només porta misèria i mort.

I la crisi actual? És producte de l’especulació en els mercats borsaris mundials i, òbviament, de males pràctiques de gent amb una gran capacitat econòmica. La clau està en com controlar, dins el lliure mercat, aquesta especulació. I aquí és on entra la política en majúscules i la decisió dels màxims dirigents mundials de regular quelcom que mai s’havia regulat. (entre altres coses, per que no havia passat mai)

Dit això, cal fer reformes? Oh! I tant!! Igual que es fan en una casa al llarg dels anys. Aquest sistema requereix una evolució i adaptació a les noves maneres de viure i veure el món, i fins i tot a les noves tecnologies ( votació electrònica, per exemple ). També cal reformar i debatre altres aspectes de la societat com els valors!! Responsabilitat, també dels que demanen canvis, però esperen que els hi facin mentre cada dia milers de ciutadans exerceixen la política amb dedicació, il·lusió i esperit de servei al país, i en canvi només reben crítiques i menyspreu. Els canvis son feina de tots!

Cal parlar d’esforç, risc i esperit de treball, essent uns valors que des de l’escola s’han de treballar. I d’esperit de servei, de pensar més en el pròxim que en un mateix, i això no és el que impera en els nostres carrers.

Per molts, com jo, fer política, és també patriotisme, és treballar pels anhels de llibertat de Catalunya, per fer possible que una dia, puguem “volar amb ales daurades”, sense més espolis, entre les altres nacions del món.

Però tot i portar dins el meu ADN el anhels de llibertat per Catalunya, abans de res sóc demòcrata, i essent d’esquerres o de dretes, Catalanista o Espanyolista, a Catalunya les nostres institucions requereixen el respecte que els hi correspon i que els hi hem de donar, independentment de les creences que es professin. Treballem per dignificar l’exercici de la política i fer-la més propera als ciutadans, evolucionem el sistema i escoltem als que, en una situació com la d’avui, se senten desesperats, però vetllem per la democràcia i la POLÍTICA, que tant esforç ha costat d’aconseguir, i que representant a tots els ciutadans, té dipositada la seva sobirania.