Formal error or insurmountable impasse?Defectes de forma o encaix impossible?

Every day sees new attacks in the central government’s offensive against Catalonia and the process of national transition, through its most tendentious and active branches in the fight against our national freedom. Clearly, we are referring to the Spanish judiciary. And I refer to the ‘judiciary’ not as a public power responsible for administering justice in society, but as an abstract concept at the service of Spanish centralism, given that, as is shown blatantly day after day, Spain has openly given up any pretence of hiding the hierarchical subservience of the judiciary, and obviously the legislative branch, to the executive of the PP.

The substitution of the chief prosecutor for Catalonia, Martín Rodríguez Solís, for having stated that he considered it legitimate for Catalonia to hold a referendum on self-determination is so vicious an attack on the very foundations of modern democracy that it is difficult to believe it is happening in the 21st century. Yet it is. It happened just one week ago. An event that will appear in the history books as the final straw for the history of Catalonia and Spain. And just to underline the magnitude of the attack on our democracy for people reading those future history books, another highly significant event took place in the last few days, despite its lack of media coverage: the reversal, by the Supreme Court of Catalonia, of the constitutional decree of the Association of Telecommunications Engineers of Catalonia (CETC) due to ‘formal errors’ in the announcement and procedures of the assembly at which the request for the constitution of the CETC was approved. A further effort by our telecommunications engineers to provide a better, more immediate service to our public has been cut down from the very start by the Spanish judiciary, with the added cynicism of citing ‘formal reasons’.

How curious that it is the Spanish powers, so adept at manipulating and destroying the expressions of freedom by the people they have been repressing for centuries, who should talk about formal errors; there is currently no bigger formal error in Europe than the Spanish State. Obviously, Madrid knows this, realises that the whole of Europe knows this and no longer hides its efforts to cripple any step forward made by our country, whatever its nature. It is somehow comforting to see this state of anxiety revealed through such judicial sentences day after day. But the Catalans will know when to choose between the law and legitimacy, if the Spanish State insists on preventing them from going hand in hand. They will know what decision to make. And, as the poet said, we shall be ever faithful. Let there be no doubt. We shall be ever faithful.

Nous atacs se sumen aquests dies a l’ofensiva del Govern Central contra Catalunya i el procés de transició nacional a través d’un dels seus braços més tendenciosos i actius en la lluita contra la nostra llibertat nacional. Parlem, evidentment, del poder judicial espanyol. I parlo del “poder judicial”, no com a poder públic encarregat d’administrar justícia a la societat sinó com a concepte abstracte al servei del centralisme espanyolista atès que, com de forma flagrant se’ns mostra dia a dia, Espanya ha renunciat obertament a ni tan sols dissimular la dependència jeràrquica del poder judicial –òbviament també del legislatiu- de l’executiu del PP.

La destitució del Fiscal en Cap de Catalunya, Martín Rodríguez Solís per haver manifestat que considerava legítim que Catalunya aspiri a celebrar una consulta d’autodeterminació– és un atemptat tan salvatge contra la base de qualsevol democràcia moderna que ens sembla impossible que estigui passant al segle XXI. Però sí. Ha passat fa ara tot just una setmana. Un d’aquells fets que quedaran marcats als llibres d’història com un punt d’inflexió final entre la història de Catalunya i Espanya. I perquè aquells qui consultin les hemeroteques en el futur tinguin consciència de la magnitud de l’ofensiva que la nostra democràcia està patint, aquests dies també ha tingut lloc un altre fet molt significatiu per la seva rellevància, més que no pas per la seva transcendència mediàtica: l’anul·lació, per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, del decret de constitució del Col·legi d’Enginyers de Telecomunicació de Catalunya (CETC), tot al·legant “defectes formals” de la convocatòria i la celebració de l’assemblea en la qual va ser aprovada la sol·licitud de constitució del CETC. Un nou esforç dels nostres professionals de l’enginyeria de telecomunicació per dur un servei més proper i millor als nostres ciutadans, decapitat a les primeres de canvi pel poder judicial espanyol, amb l’afegit cinisme de fer-ho per “motius de forma”.

És curiós que els poders espanyols, tan avesats a manipular i destruir qualsevol expressió de llibertat dels pobles que porten tants segles reprimint, parlin de defectes de forma; no hi ha actualment defecte de forma més gran a Europa que el mapa de l’Estat Espanyol. És evident que Madrid ho sap, sap que tot Europa ho sap i ja no s’amaga de posar pals a les rodes a qualsevol –sigui quin sigui- pas endavant del nostre país. D’alguna forma és reconfortant que cada dia se’ns informi del seu estat de nerviosisme a través d’aquestes sentències judicials. Però els catalans sabrem quina triar si –com l’Estat Espanyol s’entesta a no permetre que vagin de la mà l’una de l’altra- ens obliguen a escollir entre la llei i la legitimitat. Sabrem quina decisió prendre. I com deia el poeta, ens mantindrem fidels. Que no en tinguin cap dubte. Ens mantindrem fidels.

It is not possible to do politics in 140 charactersEn 140 caràcters no es pot fer política

Isn’t that right? It is not possible. This is the comment we often hear from those, like me, who have the profound certainty that digital technologies are a revolutionary tool to convey our message to the people. But no. It is not possible. 140 characters does not allow enough room for profundity, for nuance, and therefore, it is difficult to convey the complexity and emotion of the political message.

And still, there are many like me who continue to believe. We believe that the digital world is a platform that can be used with skill to portray reality and to modify it; to get our message out there and strengthen it with other people´s contributions in order to give more visibility to our politics and draw them closer to the social realities of our citizens.

We live in a world where traditional written press is inevitably migrating towards digital content, and in turn, this is moving towards mobile devices that we all have in our pockets and though which we keep ourselves informed, and which also gives us the option to immediately choose any content, as well as to give an opinion there and then, without needing to wait and go to the newsstand the next day in order to find out what happened yesterday.

We have all of this technology on hand in order to be at the forefront, to lead, to focus the main ideas of our message and get straight to the point, in order to convey and counterbalance, to carry out pedagogical techniques and immediately fight the enemies of our country with conviction, creativity and intelligence. All of this is what 2.0 offers us.

Yet there are still those who are of the opinion that it is not possible to give a proper argument in 140 characters. I ask myself far too often, despite tangible and spectacular evidence in cases like Barack Obama’s victorious presidential election in the USA, why he still mistrusts the power of 2.0 – most probably due to the fear of the unknown or perhaps because his technocrats haven´t explained it well enough. That is the reason why me and my colleagues from the ICTs at Convergència Democràtica de Catalunya (The Democratic Convergence of Catalonia) are committed to continue working to show that the Internet is accessible to everyone, and that we must not be scared of technology, and neither should it separate us from humanity nor the political message it contains, because it is technology that defines us as human beings.

Take a look at this image:

This is a map of Europe according to the languages used through short messages on Twitter. Take a look at the prevalence of Catalan in our region. Is it possible to write a text – however long is it – which could illustrate in a more tangible manner the existence of our language and our identity in the eyes of the whole planet?

And this is just an image made out of texts which are much smaller than a thousand words…

Very soon we won´t need these kind of maps in order for the world to know who we are; our government is working towards the national transition of Catalonia; it is walking towards independence, and one day our flag will fly alongside other national flags in front of the United Nations building in New York. And when that happens, that very day, we will all remember the words that an old Catalan genius, Pau Casals, once said back in the 1970s, in order for the entire planet to know of our fight: Catalonia is an oppressed nation. And when we count the number of characters, we will see that there are – only 32. And we will smile, because that day Catalonia will stop being an oppressed nation.

Oi que no? No es pot. Aquest és el comentari que sentim sovint els qui, com jo, tenim el profund convenciment que les tecnologies digitals són una eina revolucionària per fer arribar el nostre missatge a la gent. Però no. No es pot. Amb 140 caràcters no hi ha espai per a la profunditat, per al matís, i per tant no s’hi pot vehicular la complexitat i l’emotivitat del missatge polític.

I malgrat tot, hi ha molts com jo que hi continuem creient. Creiem que el món digital és una plataforma que pot ser usada amb mestratge per copsar la realitat i per modificar-la; per fer arribar el nostre discurs i enfortir-lo amb les aportacions dels altres; per donar més visibilitat a les nostres polítiques i apropar-les a les realitats socials de la nostra ciutadania.

Vivim en un món on la premsa en paper està migrant de forma inexorable vers els continguts digitals, i aquests vers els dispositius mòbils que duem a la butxaca i a través dels quals ens informem i que ens donen l’oportunitat de seleccionar amb immediatesa continguts i d’opinar aquí i ara, sense necessitat d’esperar a baixar al quiosc al dia següent per saber què va passar ahir.

Tenim tota aquesta tecnologia al nostre abast per anar al capdavant, per liderar, per focalitzar les idees principals del nostre discurs i anar a barraca, per transmetre i contrarestar, per fer pedagogia i combatre els enemics del nostre país, amb immediatesa, contundència, creativitat i intel·ligència. Tot això és el que ens ofereix el 2.0.

I malgrat tot, encara hi ha qui diu que no es pot argumentar en 140 caràcters. Em pregunto massa sovint si, malgrat les evidències de casos tan tangibles i espectaculars com ara les campanyes presidencials victorioses de Barak Obama als Estats Units, qui encara recela del poder del 2.0 no ho fa, en realitat, per la por al desconegut o perquè els tecnòlegs no ens hem explicat encara prou bé. Per aquest motiu, jo i els meus companys de sectorial TIC de Convergència Democràtica de Catalunya ens comprometem a continuar treballant per mostrar que internet és accessible a tothom, i que no ens ha de fer por la tecnologia ni ens ha de separar de les humanitats i el discurs polític que conté, car és exactament la tecnologia allò que ens defineix com a éssers humans.

Fixeu-vos en aquesta imatge:

Es tracta d’un mapa d’Europa segons les llengües que s’usen a través dels curts missatges de Twitter. Fixeu-vos en la prevalença del català en el nostre territori. És possible escriure un text –per llarg que sigui- que il·lustri de forma més tangible l’existència de la nostra llengua i la nostra identitat a ulls de tot el planeta?

I només és una imatge feta de textos que són molt més petits que mil paraules…

En breu no ens caldran mapes d’aquesta mena perquè el món sàpiga qui som; el nostre Govern està treballant vers la transició nacional de Catalunya; està caminant vers la nostra independència i un dia la nostra bandera onejarà al costat de la resta de banderes nacionals al davant de l’edifici de les Nacions Unides a Nova York. I quan això passi, aquell dia, tots podrem recordar una frase que un vell geni català, de nom Pau Casals, per allà als anys 70 del segle passat, va pronunciar a la seva seu i va fer que tot el planeta conegués la nostra lluita: Catalonia is an oppressed nation. I comptarem els seus caràcters, i ens en sortiran –només- 32. I somriurem, perquè aquell dia Catalunya haurà deixat de ser una nació oprimida.