Formal error or insurmountable impasse?Defectes de forma o encaix impossible?

Every day sees new attacks in the central government’s offensive against Catalonia and the process of national transition, through its most tendentious and active branches in the fight against our national freedom. Clearly, we are referring to the Spanish judiciary. And I refer to the ‘judiciary’ not as a public power responsible for administering justice in society, but as an abstract concept at the service of Spanish centralism, given that, as is shown blatantly day after day, Spain has openly given up any pretence of hiding the hierarchical subservience of the judiciary, and obviously the legislative branch, to the executive of the PP.

The substitution of the chief prosecutor for Catalonia, Martín Rodríguez Solís, for having stated that he considered it legitimate for Catalonia to hold a referendum on self-determination is so vicious an attack on the very foundations of modern democracy that it is difficult to believe it is happening in the 21st century. Yet it is. It happened just one week ago. An event that will appear in the history books as the final straw for the history of Catalonia and Spain. And just to underline the magnitude of the attack on our democracy for people reading those future history books, another highly significant event took place in the last few days, despite its lack of media coverage: the reversal, by the Supreme Court of Catalonia, of the constitutional decree of the Association of Telecommunications Engineers of Catalonia (CETC) due to ‘formal errors’ in the announcement and procedures of the assembly at which the request for the constitution of the CETC was approved. A further effort by our telecommunications engineers to provide a better, more immediate service to our public has been cut down from the very start by the Spanish judiciary, with the added cynicism of citing ‘formal reasons’.

How curious that it is the Spanish powers, so adept at manipulating and destroying the expressions of freedom by the people they have been repressing for centuries, who should talk about formal errors; there is currently no bigger formal error in Europe than the Spanish State. Obviously, Madrid knows this, realises that the whole of Europe knows this and no longer hides its efforts to cripple any step forward made by our country, whatever its nature. It is somehow comforting to see this state of anxiety revealed through such judicial sentences day after day. But the Catalans will know when to choose between the law and legitimacy, if the Spanish State insists on preventing them from going hand in hand. They will know what decision to make. And, as the poet said, we shall be ever faithful. Let there be no doubt. We shall be ever faithful.

Nous atacs se sumen aquests dies a l’ofensiva del Govern Central contra Catalunya i el procés de transició nacional a través d’un dels seus braços més tendenciosos i actius en la lluita contra la nostra llibertat nacional. Parlem, evidentment, del poder judicial espanyol. I parlo del “poder judicial”, no com a poder públic encarregat d’administrar justícia a la societat sinó com a concepte abstracte al servei del centralisme espanyolista atès que, com de forma flagrant se’ns mostra dia a dia, Espanya ha renunciat obertament a ni tan sols dissimular la dependència jeràrquica del poder judicial –òbviament també del legislatiu- de l’executiu del PP.

La destitució del Fiscal en Cap de Catalunya, Martín Rodríguez Solís per haver manifestat que considerava legítim que Catalunya aspiri a celebrar una consulta d’autodeterminació– és un atemptat tan salvatge contra la base de qualsevol democràcia moderna que ens sembla impossible que estigui passant al segle XXI. Però sí. Ha passat fa ara tot just una setmana. Un d’aquells fets que quedaran marcats als llibres d’història com un punt d’inflexió final entre la història de Catalunya i Espanya. I perquè aquells qui consultin les hemeroteques en el futur tinguin consciència de la magnitud de l’ofensiva que la nostra democràcia està patint, aquests dies també ha tingut lloc un altre fet molt significatiu per la seva rellevància, més que no pas per la seva transcendència mediàtica: l’anul·lació, per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, del decret de constitució del Col·legi d’Enginyers de Telecomunicació de Catalunya (CETC), tot al·legant “defectes formals” de la convocatòria i la celebració de l’assemblea en la qual va ser aprovada la sol·licitud de constitució del CETC. Un nou esforç dels nostres professionals de l’enginyeria de telecomunicació per dur un servei més proper i millor als nostres ciutadans, decapitat a les primeres de canvi pel poder judicial espanyol, amb l’afegit cinisme de fer-ho per “motius de forma”.

És curiós que els poders espanyols, tan avesats a manipular i destruir qualsevol expressió de llibertat dels pobles que porten tants segles reprimint, parlin de defectes de forma; no hi ha actualment defecte de forma més gran a Europa que el mapa de l’Estat Espanyol. És evident que Madrid ho sap, sap que tot Europa ho sap i ja no s’amaga de posar pals a les rodes a qualsevol –sigui quin sigui- pas endavant del nostre país. D’alguna forma és reconfortant que cada dia se’ns informi del seu estat de nerviosisme a través d’aquestes sentències judicials. Però els catalans sabrem quina triar si –com l’Estat Espanyol s’entesta a no permetre que vagin de la mà l’una de l’altra- ens obliguen a escollir entre la llei i la legitimitat. Sabrem quina decisió prendre. I com deia el poeta, ens mantindrem fidels. Que no en tinguin cap dubte. Ens mantindrem fidels.

It is not possible to do politics in 140 charactersEn 140 caràcters no es pot fer política

Isn’t that right? It is not possible. This is the comment we often hear from those, like me, who have the profound certainty that digital technologies are a revolutionary tool to convey our message to the people. But no. It is not possible. 140 characters does not allow enough room for profundity, for nuance, and therefore, it is difficult to convey the complexity and emotion of the political message.

And still, there are many like me who continue to believe. We believe that the digital world is a platform that can be used with skill to portray reality and to modify it; to get our message out there and strengthen it with other people´s contributions in order to give more visibility to our politics and draw them closer to the social realities of our citizens.

We live in a world where traditional written press is inevitably migrating towards digital content, and in turn, this is moving towards mobile devices that we all have in our pockets and though which we keep ourselves informed, and which also gives us the option to immediately choose any content, as well as to give an opinion there and then, without needing to wait and go to the newsstand the next day in order to find out what happened yesterday.

We have all of this technology on hand in order to be at the forefront, to lead, to focus the main ideas of our message and get straight to the point, in order to convey and counterbalance, to carry out pedagogical techniques and immediately fight the enemies of our country with conviction, creativity and intelligence. All of this is what 2.0 offers us.

Yet there are still those who are of the opinion that it is not possible to give a proper argument in 140 characters. I ask myself far too often, despite tangible and spectacular evidence in cases like Barack Obama’s victorious presidential election in the USA, why he still mistrusts the power of 2.0 – most probably due to the fear of the unknown or perhaps because his technocrats haven´t explained it well enough. That is the reason why me and my colleagues from the ICTs at Convergència Democràtica de Catalunya (The Democratic Convergence of Catalonia) are committed to continue working to show that the Internet is accessible to everyone, and that we must not be scared of technology, and neither should it separate us from humanity nor the political message it contains, because it is technology that defines us as human beings.

Take a look at this image:

This is a map of Europe according to the languages used through short messages on Twitter. Take a look at the prevalence of Catalan in our region. Is it possible to write a text – however long is it – which could illustrate in a more tangible manner the existence of our language and our identity in the eyes of the whole planet?

And this is just an image made out of texts which are much smaller than a thousand words…

Very soon we won´t need these kind of maps in order for the world to know who we are; our government is working towards the national transition of Catalonia; it is walking towards independence, and one day our flag will fly alongside other national flags in front of the United Nations building in New York. And when that happens, that very day, we will all remember the words that an old Catalan genius, Pau Casals, once said back in the 1970s, in order for the entire planet to know of our fight: Catalonia is an oppressed nation. And when we count the number of characters, we will see that there are – only 32. And we will smile, because that day Catalonia will stop being an oppressed nation.

Oi que no? No es pot. Aquest és el comentari que sentim sovint els qui, com jo, tenim el profund convenciment que les tecnologies digitals són una eina revolucionària per fer arribar el nostre missatge a la gent. Però no. No es pot. Amb 140 caràcters no hi ha espai per a la profunditat, per al matís, i per tant no s’hi pot vehicular la complexitat i l’emotivitat del missatge polític.

I malgrat tot, hi ha molts com jo que hi continuem creient. Creiem que el món digital és una plataforma que pot ser usada amb mestratge per copsar la realitat i per modificar-la; per fer arribar el nostre discurs i enfortir-lo amb les aportacions dels altres; per donar més visibilitat a les nostres polítiques i apropar-les a les realitats socials de la nostra ciutadania.

Vivim en un món on la premsa en paper està migrant de forma inexorable vers els continguts digitals, i aquests vers els dispositius mòbils que duem a la butxaca i a través dels quals ens informem i que ens donen l’oportunitat de seleccionar amb immediatesa continguts i d’opinar aquí i ara, sense necessitat d’esperar a baixar al quiosc al dia següent per saber què va passar ahir.

Tenim tota aquesta tecnologia al nostre abast per anar al capdavant, per liderar, per focalitzar les idees principals del nostre discurs i anar a barraca, per transmetre i contrarestar, per fer pedagogia i combatre els enemics del nostre país, amb immediatesa, contundència, creativitat i intel·ligència. Tot això és el que ens ofereix el 2.0.

I malgrat tot, encara hi ha qui diu que no es pot argumentar en 140 caràcters. Em pregunto massa sovint si, malgrat les evidències de casos tan tangibles i espectaculars com ara les campanyes presidencials victorioses de Barak Obama als Estats Units, qui encara recela del poder del 2.0 no ho fa, en realitat, per la por al desconegut o perquè els tecnòlegs no ens hem explicat encara prou bé. Per aquest motiu, jo i els meus companys de sectorial TIC de Convergència Democràtica de Catalunya ens comprometem a continuar treballant per mostrar que internet és accessible a tothom, i que no ens ha de fer por la tecnologia ni ens ha de separar de les humanitats i el discurs polític que conté, car és exactament la tecnologia allò que ens defineix com a éssers humans.

Fixeu-vos en aquesta imatge:

Es tracta d’un mapa d’Europa segons les llengües que s’usen a través dels curts missatges de Twitter. Fixeu-vos en la prevalença del català en el nostre territori. És possible escriure un text –per llarg que sigui- que il·lustri de forma més tangible l’existència de la nostra llengua i la nostra identitat a ulls de tot el planeta?

I només és una imatge feta de textos que són molt més petits que mil paraules…

En breu no ens caldran mapes d’aquesta mena perquè el món sàpiga qui som; el nostre Govern està treballant vers la transició nacional de Catalunya; està caminant vers la nostra independència i un dia la nostra bandera onejarà al costat de la resta de banderes nacionals al davant de l’edifici de les Nacions Unides a Nova York. I quan això passi, aquell dia, tots podrem recordar una frase que un vell geni català, de nom Pau Casals, per allà als anys 70 del segle passat, va pronunciar a la seva seu i va fer que tot el planeta conegués la nostra lluita: Catalonia is an oppressed nation. I comptarem els seus caràcters, i ens en sortiran –només- 32. I somriurem, perquè aquell dia Catalunya haurà deixat de ser una nació oprimida.

The ghostly spectre of the Spanish governmentL’espectre fantasmal del govern espanyol

Today, we will get straight to the point because the issue is rather self-explanatory and it illustrates the interests of the Spanish Government with regards to the democratic aspirations of the Catalan nation from an event that apparently might have seemed quite incidental.

Let´s get started: I find out that the Spanish government is bringing the Catalan audiovisual legislation to the Constitutional Court. Right there and then, I lock myself in my office and I start investigating the case, because it´s not the first time that this has happened – first, it was the PSOE political party, and now, the PP – I quickly find out that it is happening for the same reason as before: due to the articles that refer to the radio-electric spectrum of the Catalan audio-visual legislation. And that is not all. What makes the whole thing quite astonishing – and I am obviously speaking metaphorically, because the official bulletins and the session newspapers don’t lie – given that 2 out of the 3 articles that the PP political party is taking to the Constitutional Court in Madrid are exactly the same 2 amendment articles from the Catalan PP party regarding the Catalan audio-visual legislation. Can you see where I am going with this? The PP is taking exactly the same articles to the Constitutional Court in Madrid that were written by the Catalan PP political party.

Leaving aside the absurd, and in reality, quite vignette-like appearance of this demonstrated lack of coordination and incompetence of the Catalan PP Trojan horse in relation to their own headquarters, what is essential and relevant to look at is that for quite a long time now, the central government, regardless of the party in power, PSOE or PP, by the use of various chicaneries and legal strategies, is always trying to steal our jurisdictions and legal bodies regarding the radio-electric spectrum, which basically is our national audio-visual environment. Their next step in that regard, is to try to eliminate the 2nd MUX of the CCMA (Catalan Corporation of Media), with the eventual objective of controlling, restricting and conditioning the independence of our communications space. Quite right: condition our independence. Until it is eliminated.

What are we left with then, but our obligation to all work together in order to free Catalonia of the burden of the Government in Madrid? What are we meant to do when our legitimacy is continously being stepped on by the ongoing and undisrupted chain of Spanish laws and their higher courts?

The answer is very clear. We all have to walk together towards our own State, without letting the spectre of the central government stop us on the road ahead.

Avui anirem força a barraca, perquè el tema és autoexplicatiu i ens il•lustra els interessos del Govern espanyol respecte les aspiracions democràtiques del poble de Catalunya a partir d’un fet aparentment anecdòtic.

Comencem: m’assabento que el govern espanyol porta al Tribunal Constitucional la llei catalana de l’audiovisual. Ràpidament em tanco al despatx i investigo el tema, perquè no és el primer cop que succeeix –primer, per part del PSOE, i ara, pel PP-, i descobreixo que és pel mateix motiu: els articles que fan referència a l’espectre radioelèctric a la Llei Catalana de l’Audiovisual. I la cosa no acaba aquí, no. El que fa absolutament increïble el cas –i parlo, òbviament, de forma metafòrica, perquè els butlletins oficials i els diaris de sessions no enganyen- és que 2 dels 3 articles que el PP porta a Madrid al Tribunal Constitucional són exactament 2 articles producte de sengles esmenes del PP de Catalunya a la Llei de l’Audiovisual de Catalunya. M’explico? El PP porta a Madrid al Tribunal Constitucional uns articles redactats, fil per randa, pel PP de Catalunya.

Deixant de banda el demencial i, en realitat, anecdòtic aspecte de la manca de coordinació i la incompetència del cavall de Troia del PP de Catalunya respecte la seva matriu, allò que és rellevant és que ja fa molt de temps que el govern central, ja sigui controlat pel PSOE o pel PP, mira d’anar robant, amb múltiples subterfugis i estratègies legals, les nostres competències i organismes pel que fa a l’espectre radioelèctric, és a dir, l’àmbit audiovisual del nostre país –el següent pas, per cert, és l’intent de suprimir el 2on MUX de la CCMA-, amb l’objectiu final de controlar, restringir i condicionar la independència del nostre espai de comunicació. I ja ho diem bé: condicionar la nostra independència. Fins eliminar-la.

Què ens queda, doncs, sinó l’obligació de treballar tots junts per alliberar Catalunya del llast del Govern de Madrid? Què hem de fer si la nostra legitimitat és perpètuament trepitjada pel constant i ininterromput cadenat de les lleis espanyoles i els seus tribunals superiors?

La resposta està molt clara. Caminem tots junts vers un estat propi, sense deixar de cap manera que l’espectre del govern central ens aturi en el camí.

Politics, democracy and their enemiesLa política, la democràcia, i els seus enemics

In the last few days many of you may have received, via Twitter, Facebook or any other 2.0 platform—even television, radio and the press publicised it on some programmes—one of those hoaxes (a false text spread in order to confuse or, as in this case, directly lie), according to which there are almost half a million politicians in the Spanish State. This is utterly false and contributes to feeding the idea, deep-rooted in many people, that there are too many politicians in Spain, forming an elite with no professional qualifications who, to put it bluntly, do absolutely nothing and directly benefit from the crisis rather than suffering its effects.

As you may understand, here I have to say my piece. Those who know me and follow this blog will have already known for some time about the post I currently have the honour and responsibility of occupying and the skills I possess to do the job. For those who have come here without knowing who I am, I will introduce myself. I am Carles Flamerich i Castells, Director-General for Telecommunications and the Information Society of the Government of Catalonia.

I’m fed up with the generalisation that says ALL politicians are corrupt and good for nothing. It is a deeply unfair, destructive and anti-democratic idea. What would you think if we applied the same idea to business people, civil servants, bankers, doctors, lawyers, teachers, priests or any other group? What should we do? Get rid of all the politicians? So, I am a politician and I know many like me -and all ideologies- who do our job with dedication, responsibility and honesty.

Politics—democracy—is what sees countries progress and makes them freer, even to defend the right to insult us in a way so utterly simplistic and demagogical in any form of media. That is the greatness of democracy, and long may it continue! And democracy is not constructed all on its own. It is constructed with effort from everyone, day by day. It is constructed by educating us as individuals and citizens, bearing in mind that one day everything we have learned, all our effort, can be placed at the service of our country. And I place all my education, my two qualifications in Telecommunications Engineering, my two master’s degrees, my 25 years in the profession and my 32 years as a political activist at the service of an idea and its context: Catalonia and its freedom.

Now, more than ever, everyone needs to be sensible. Over the next few months, the country will need the kind of cohesion it has not had in the past 500 years. The time has come to take a step forward, and recovering nation-building values is the task of everyone at all levels. It even includes ceasing to spread lies like the ones that motivate this post, which have a deeply Fascist background. Because, after that, what stops us believing every word of the current discourse that says, “it’s the autonomous communities’ fault…”

I am a politician; I believe deeply in democracy and in Catalonia. I am convinced that, if what we want is to be a state, we need to recover the lost values which countries that do work, like Germany and the Nordic countries, possess. Paying taxes (paying and being paid bills with VAT), following traffic regulations (not crossing the road when the light is red when we’re pedestrians) and using public resources (health, unemployment benefit, for example) when necessary—these customs, which should be the only accepted and acceptable ones in a healthy society like the one we aspire to construct for Catalonia, clash with the fact that the attitudes of many people have become more Spanish, based on the picaresque archetype sketched out by Lazarillo de Tormes centuries ago. What we need to do is make them more European, as would be the case in the countries on our continent with a longer democratic tradition. Let’s educate ourselves, let’s learn from masters like Father Cinto Verdaguer, Prat de la Riba or David Ben-Gurion in his book Years of Challenge, in which he explains the creation of modern Israel. Let’s learn from all of them, and we’ll be much stronger. Everyone’s concern and indignation is legitimate, but we mustn’t fall into simplistic, destructive traps. If we If they did, we would have won. That will not happen again.


Cap cim és prou altEn els darrers dies molts de vosaltres haureu pogut rebre, via twitter, Facebook o qualsevol altra plataforma 2.0 –i fins i tot la televisió, la ràdio i la premsa se’n van fer ressò en alguns programes- un d’aquells hoax (un text fals que es difon amb intenció de confondre o com és el cas, directament, mentir) segons el qual a l’Estat Espanyol hi ha gairebé mig milió de polítics. Això, que és totalment fals, contribueix a alimentar la idea arrelada en molta gent que hi ha a l’Estat massa polítics, els quals formen una elit sense qualificació professional que, per dir-ho ras i curt, no fot ni brot i no pateix els efectes de la crisi sinó que, directament, se’n beneficia.

Com podeu comprendre, aquí hi haig de dir la meva. Els qui ja em coneixeu i seguiu aquest bloc ja sabeu de lluny quin càrrec tinc l’honor i la responsabilitat d’ocupar actualment i quina és la meva capacitació per dur-la a terme. Per a aquells qui heu arribat aquí sense saber qui sóc, em presento. Sóc en Carles Flamerich i Castells, director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Govern de Catalunya.

Estic fart de la generalització segons la qual TOTS els polítics són corruptes i no serveixen per a res. Es tracta d’una idea profundament injusta, destructiva i antidemocràtica. Què us assembla si apliquem el mateix als empresaris, als funcionaris, banquers, metges, advocats, profesors, eclesiàstics o a qualsevol altre col•lectiu? Què hem de fer? Desfer-nos de tots els polítics? Doncs bé: jo ho sóc, de polític, i conec a molts com jo –i de totes les ideologies- que fem la nostra feina amb dedicació, amb responsabilitat i amb honestedat.

La política, la democràcia, és la que fa avançar els països i els tornen més lliures, fins i tot per defensar el dret que se’ns insulti en qualsevol mitjà de comunicació de forma absolutament simplista i demagògica. Aquesta és la grandesa de la democràcia, i que duri. I la democràcia no es construeix tota sola. Es construeix amb l’esforç de tots, dia a dia. Es construeix formant-nos com a individus, com a ciutadans, tenint present que un dia tot allò que hem après, tot el nostre esforç, pot posar-se al servei del nostre país. I jo poso tota la meva formació, les meves dues titulacions en enginyeria de telecomunicacions, els meus dos màsters, els meus 25 anys de professió i els 32 de militància política, al servei d’una idea i el seu escenari: Catalunya i la seva llibertat.

Ara, més que mai, cal posar seny per part de tothom. El país necessitarà els propers mesos una cohesió com no ha tingut en els últims 500 anys. Ha arribat el moment de donar un pas endavant, i la recuperació de valors per bastir un país és feina de tothom i a tot nivell, fins i tot deixant de fer córrer mentides com la que motiva aquest post, que tenen un rerefons profundament feixista. Perquè després d’això, què queda per començar a creure fil per randa l’actual discurs de “La culpa es de las autonomías… “

Sóc polític; crec profundament en la democràcia i en Catalunya. Estic convençut que hem de recuperar els valors perduts que tenen els països que sí funcionen, com Alemanya o els països nòrdics, si allò que volem és ser un estat. Pagar els impostos (pagar i cobrar factures amb l’IVA), respectar les normes de trànsit (no passar el semàfor en vermell quan som vianants) o fer servir els recursos públics quan cal (sanitat, subsidi d’atur, per exemple); aquests costums, que haurien de ser els únics acceptats i acceptables en una societat sana com la que aspirem a construir per a Catalunya, topa amb el fet que les actituds de molta gent s’han espanyolitzat –en base a l’arquetip de la picaresca que ja dibuixava fa segles el Lazarillo de Tormes-, i el que hem de fer és europeïtzar-les, com es faria als països amb més tradició democràtica del nostre continent. Instruïm-nos, aprenem de mestres com Mossèn Cinto Verdaguer, com Prat de la Riba, o el David Ben Gurion al seu llibre ”Anys de Lluita”, on explica la creació de l’Israel modern. Aprenem de tots ells, i serem molt més forts. La preocupació i la indignació de tothom és legítima, però no podem caure en paranys simplistes i destructius. Si ho fem, ens hauran vençut. Això no tornarà a passar.

Cap cim és prou alt

Economics and PoliticsEconomia i Política

According to Wikipedia, Economics is the “social science that studies the production processes, distribution, trade and consumption of goods and services in the context of the competitive allocation of (scant) resources”, and Politics is “the decision-making process in human groups, the methods for winning and keeping the support of people to carry out a group action”.

In essence, then, we’re speaking of deciding and leading complex processes and human groups towards a collective good, obviously using democratic methods and with the appropriate knowledge and judgement to achieve the aims, and also with the ability to explain it very well. These are really difficult tasks in a group, highly difficult tasks in a country, and very complex and extraordinarily difficult in the world, where the (legitimate) interests of countries, business and people are absolutely opposite.

We are going through times of political and economic disorientation… but what did we think? That it was better before? No, that’s not so. What’s happening is that information and communication technology (ICT) has broken down the space-time barrier so that today we know everything, every second and with no limits to where on the planet. We no longer need transport, or days or weeks, to know what just happened on the other side of the world a few moments ago.  This has led to the governments of a number of countries being overwhelmed by events that overtake them in speed and volume, which is a new aspect that needs to be taken into consideration in economic and political management. Just a few decades ago, a century at the very most, we didn’t know what was happening hundreds of kilometres from home until after a few days had passed. In the same way, it took us time to act. That doesn’t happen nowadays.

But what do I mean by all this? Well, that technology also allows us to act globally, for good and for bad; what hasn’t changed is the ability to decide and lead, in other words, to do politics and economics, albeit with global dimensions. “Think globally, act locally” has to enable us to take decisions taking into account the world we live in, but act according to our needs.

When night falls and you see the Barcelona city lights, you know it’s a city that has a place in the world. When you see that we have a productive infrastructure in Catalonia with sufficient capacity to tackle the crisis, you know that sooner or later we’ll get through this. When you see our people striving to seek solutions to the economy, you’re convinced they’ll find them. No, I’m no teenager who turns their hopes into dreams, but I want to believe in my country: what’s more, I do. I believe in my country, in its people and their striving, and I believe that it’s time to do politics and economics with our vision focused on the highest aspirations but without thinking that anyone’s going to give us anything for free. (ICT Companies in Catalonia)

Take a close look at the Mediterranean arc of the Iberian Peninsula.

And as I believe in my country, I would also like the media to focus more on explaining this, economics and politics, to exercise not only their right to inform but also their obligation to disseminate and to educate. Nowadays, events happen very quickly and it’s difficult to follow them, which is why we need the didactics of the media, along the lines of CNN or the BBC . The Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CRTV) also has some good examples, such as Generació Digital and Banda Ampla, but we need to add more of this content to the TV news and even to entertainment programmes.

We need the economic and financial sector to address the people and explain the difficulties we find ourselves in and the possible ways out of them. Or won’t we all end up paying for the mistakes of the good times? We also need more sensitivity from the banks and savings banks to provide support to SMEs and entrepreneurs, which are the basis of our economy.

And the political class? No, I’m not forgetting that, among other things because I’ve now been an active part of it for ten months. We in the political class need courage, dedication and to take decisions, even when they’re tough, painful and not particularly pleasant. What’s difficult in these cases is to tell the people who are affected that they won’t live better in the times to come for reasons that aren’t their fault. Obviously, we need to look for palliative systems so that the painful measures affect those most harshly affected by the crisis as little as possible.

Because this crisis is different from all the ones that there have been until now. Although the stock markets have always had their share of speculation, they served the principle of companies seeking capital. In fact, we could see the first recent speculative crisis as the crisis in 2000, when companies were valued higher than what they were really worth. It’s rather worse today: there’s been speculation with sovereign debt, that of countries, and therefore with money to return that, put simply, doesn’t exist. Shoring up this gap will be very difficult, and no one knows when or how it will happen.

The most complex part of this situation is that we can’t stand still: we have to decide and lead, with conviction, without all the possible data; without knowing the future or having a past; in a new world; caring for those who are left behind but forging ahead. There’s no longer room for misguided attitudes, we need to move forward. But where to? No one has the right answer and everyone’s got opinions, but in economics and politics, the worst decision is not to decide, not to lead. I am convinced that the changes we’re seeing in the world, in Europe or in Catalonia, both in economics and in politics, will be for the good and will enable us to start to see a long and tough future, but one that will lead to a new society, different from the one we’ve known, a new system in which thinking globally, we’ll act locally. Anxious about the future, yes, of course, but convinced that with the hard work of our heads and hands and with all our energy, we Catalans, as always, will provide an example of how to build this new society.Segons la Wikipèdia, Economia és la “ciència social que estudia els processos de producció, la distribució, el comerç i el consum de béns i serveis en el context de l’assignació competitiva de recursos (escassos )”, i Política, “el procés de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per realitzar una acció en grup”.

En el fons, doncs, estem parlant de decidir i dirigir processos complexos i grups humans cap a un bé col·lectiu, òbviament amb mètodes democràtics i amb el coneixement i el senderi adients per assolir els objectius, i també sabent explicar-ho molt bé. Són tasques realment difícils en un grup, altament difícils en un país, i molt complexes i extraordinàriament difícils en el món, on els interessos (legítims) de països, empreses i persones són absolutament contraposats.

Vivim moments de desorientació política i econòmica, però… què ens pensem? Que abans tot era millor? No, no és així; el que passa és que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han trencat la barrera de l’espai-temps, i avui ho sabem tot, a cada segon i sense limitació en l’espai del globus terraqui. No calen transports, ni dies o setmanes, per saber el que acaba de passar a l’altra banda del món fa tan sols uns minuts.  Aquest fet ha provocat que els governs del diversos països s’hagin vist desbordats per fets que els superen en velocitat i volum, aspecte nou a tenir en compte en la gestió econòmica i política. Només fa unes dècades, un segle a tot estirar, no sabíem què passava a centenars de quilòmetres de casa fins al cap d’uns dies, de la mateix manera que trigàvem a actuar, fet que avui no succeeix.

Què vull dir amb tot això? Doncs que la tecnologia també permet actuar globalment, per bé i per mal; el que no ha canviat és la capacitat de decidir i dirigir, és a dir, de fer política i economia, això sí, amb dimensions globals. “Pensar global, actuar local” ens ha de permetre prendre decisions tenint en  compte el món on vivim, però actuar segons les nostres necessitats.

Quan es fa de nit i veus els llums de la ciutat de Barcelona, saps que és una ciutat que té un lloc en el món; quan veus que tenim a Catalunya un teixit productiu amb capacitats suficients per fer front a la crisi, saps que tard o d’hora ens en sortirem; quan veus que la nostra gent s’esforça a buscar solucions a l’economia, tens el convenciment que les trobarem. No, no sóc un adolescent que fa dels seus desitjos somnis, però vull creure en el meu país; és més, hi crec. Crec en el meu país, la seva gent i el seu esforç, i crec que és hora de fer política i economia amb els ulls posat en les més altes aspiracions, però sense pensar que ens regalaran res. (Les empreses TIC a Catalunya)

Fixeu-vos en l’arc Mediterrani dela Península Ibèrica.

I com que crec en el meu país, també voldria que els mitjans de comunicació se centressin més a explicar això, economia i política, per exercir no només el seu dret a informar sinó la seva obligació de divulgar, d’ensenyar. Avui dia, els fets van molt ràpid i costa seguir-los, per la qual cosa necessitem la  didàctica del mitjans de comunicació, a l’estil de la CNN o la BBC. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CRTV) té també bons exemples, com ara el de Generació Digital, o el de Banda Ampla, però caldria incorporar molts d’aquest continguts als Telenotícies i fins i tots als programes d’entreteniment.

Ens cal que el sector econòmic i financer s’acosti a la població i expliqui les dificultats amb què ens trobem i les possibles vies de solució. O no acabem pagant els ciutadans els errors d’èpoques de vaques grasses? També ens cal més sensibilitat de bancs i caixes per donar suport a les pimes i als emprenedors, que són la base de la nostra economia.

I la classe política? No, no me la deixo, entre d’altres coses perquè ja fa deu mesos que en formo part activa. A la classe política ens cal valentia, dedicació i prendre decisions, fins i tot quant aquestes son difícils, doloroses i poc agradables. El difícil en aquests casos és explicar a la gent afectada que no viuran millor els propers temps, per fets dels quals no en tenen la culpa. Òbviament, cal cercar sistemes pal·liatius per tal que les mesures doloroses afectin el menys possible als que pateixen més cruament els efectes de la crisi.

I és que aquesta crisi és diferent de totes les que han existit fins avui. Si bé els mercats borsaris sempre han tingut la seva dosi d’especulació, servien al principi de la cerca de capitals per part de les empreses. De fet, la primera crisi especulativa recent la podríem situar en les .com l’any 2000, quan es varen valorar les empreses per més del que valien realment. Avui és força pitjor: s’ha especulat amb el deute sobirà, el dels estats, i per tant amb diners a tornar que, per explicar-ho d’una manera simple, no existeixen. Tapar aquest forat costarà molt, i ningú sap ni quan ni com es farà.

El més complex d’aquesta situació és que no podem estar parats: hem de decidir i dirigir, amb fermesa, sense totes les dades possibles; sense saber el futur ni tenir antecedents; en un món nou; vetllant pels que es queden enrere però tirant endavant. Ja no valen actituds  desorientades, cal avançar! Però cap a on? Ningú te la resposta correcta i tothom té opinions, però en economia i política, la pitjor decisió és no decidir, no dirigir. Estic convençut que els canvis que estem vivint en el món, a Europa o a Catalunya, tant en economia com en política, seran a fi de bé i ens permetran començar a veure un futur llarg i dur, però que portarà a una nova societat diferent de la que hem conegut, a un nou sistema en el qual pensant globalment, actuarem localment.  Amb neguit pel futur, sí, és clar, però convençut que amb l’esforç de les nostres mans i caps, i amb tota la nostra energia, els catalans, com sempre, donarem exemple de com construir aquesta nova societat.

Fer política, servei al país

Després de 15 anys tenint identitat pròpia a la xarxa, i expressant-me per tots el canals, poso en marxa el meu Bloc, per aportar algun granet de sorra a la transformació que aquest país i el món, viuran els propers anys. Sense dogmes, sense opinions tancades, vull creure que el pensament lliure i sense cotilles ens aportarà a tota la societat, noves llums, en moments confosos com els que vivim.

Fer política, servei al país

Deia Winston Churchill: “ la política és l’art de fer possible, l’impossible”.

Vivim en un món canviant, on res és estable i segur, on sembla que tot val per assolir els objectius; on l’exaltació del “jo” tendeix a esborrar el “nosaltres”; on parlar de valors es poc menys que sortir de dins d’una pel·lícula en blanc i negre, però l’exercici de la política, de la democràcia, del “sistema”, dit per alguns, sembla que sigui només per persones menyspreables, quan l’extensíssima majoria ho fa per fer el bé i no el mal.

Només unes xifres per recordar el que ha “costat “ la democràcia. Guerra civil Espanyola 500.000 víctimes directes i milers d’afusellaments posteriors per defensar la llibertat; II Guerra Mundial 100 milions de morts a tot el món, per cert, que la memòria d’alguns és feble, els Estats Units d’Amèrica perdien 1 Milió de soldats i el poble jueu 6 Milions de persones, mentre Stalin es dedicava a purgar, amb 8 Milions de morts, el seu propi poble.

Sí, la causa de la llibertat neix a occident i vola amb prou feines des de fa un segle per tot el mon, i encara li queda….

“Va, pensiero, sull’ali dorate” ( Vola pensament amb ales daurades ) Nabucco ( 1842 ), Verdi. Himne a la llibertat del patriotes Italians.

Doncs resulta, que la humanitat s’ha dotat d’un sistema, sí, un sistema polític de representació parlamentària. Que amb tots els seu defectes és qui ha portat a l’evolució econòmica, humana , política i social a tots els llocs on existeix, allà on hi ha democràcia, el desenvolupament i el benestar dels seus ciutadans va endavant. No és el cas de països on no existeix la democràcia!! Ah! I encara menys dels països dominats per l’anarquia, que només porta misèria i mort.

I la crisi actual? És producte de l’especulació en els mercats borsaris mundials i, òbviament, de males pràctiques de gent amb una gran capacitat econòmica. La clau està en com controlar, dins el lliure mercat, aquesta especulació. I aquí és on entra la política en majúscules i la decisió dels màxims dirigents mundials de regular quelcom que mai s’havia regulat. (entre altres coses, per que no havia passat mai)

Dit això, cal fer reformes? Oh! I tant!! Igual que es fan en una casa al llarg dels anys. Aquest sistema requereix una evolució i adaptació a les noves maneres de viure i veure el món, i fins i tot a les noves tecnologies ( votació electrònica, per exemple ). També cal reformar i debatre altres aspectes de la societat com els valors!! Responsabilitat, també dels que demanen canvis, però esperen que els hi facin mentre cada dia milers de ciutadans exerceixen la política amb dedicació, il·lusió i esperit de servei al país, i en canvi només reben crítiques i menyspreu. Els canvis son feina de tots!

Cal parlar d’esforç, risc i esperit de treball, essent uns valors que des de l’escola s’han de treballar. I d’esperit de servei, de pensar més en el pròxim que en un mateix, i això no és el que impera en els nostres carrers.

Per molts, com jo, fer política, és també patriotisme, és treballar pels anhels de llibertat de Catalunya, per fer possible que una dia, puguem “volar amb ales daurades”, sense més espolis, entre les altres nacions del món.

Però tot i portar dins el meu ADN el anhels de llibertat per Catalunya, abans de res sóc demòcrata, i essent d’esquerres o de dretes, Catalanista o Espanyolista, a Catalunya les nostres institucions requereixen el respecte que els hi correspon i que els hi hem de donar, independentment de les creences que es professin. Treballem per dignificar l’exercici de la política i fer-la més propera als ciutadans, evolucionem el sistema i escoltem als que, en una situació com la d’avui, se senten desesperats, però vetllem per la democràcia i la POLÍTICA, que tant esforç ha costat d’aconseguir, i que representant a tots els ciutadans, té dipositada la seva sobirania.