Etiquetado: carles

Defectes de forma o encaix impossible?

Nous atacs se sumen aquests dies a l’ofensiva del Govern Central contra Catalunya i el procés de transició nacional a través d’un dels seus braços més tendenciosos i actius en la lluita contra la nostra llibertat nacional. Parlem, evidentment, del poder judicial espanyol. I parlo del “poder judicial”, no com a poder públic encarregat d’administrar justícia a la societat sinó com a concepte abstracte al servei del centralisme espanyolista atès que, com de forma flagrant se’ns mostra dia a dia, Espanya ha renunciat obertament a ni tan sols dissimular la dependència jeràrquica del poder judicial –òbviament també del legislatiu- de l’executiu del PP.

La destitució del Fiscal en Cap de Catalunya, Martín Rodríguez Solís per haver manifestat que considerava legítim que Catalunya aspiri a celebrar una consulta d’autodeterminació– és un atemptat tan salvatge contra la base de qualsevol democràcia moderna que ens sembla impossible que estigui passant al segle XXI. Però sí. Ha passat fa ara tot just una setmana. Un d’aquells fets que quedaran marcats als llibres d’història com un punt d’inflexió final entre la història de Catalunya i Espanya. I perquè aquells qui consultin les hemeroteques en el futur tinguin consciència de la magnitud de l’ofensiva que la nostra democràcia està patint, aquests dies també ha tingut lloc un altre fet molt significatiu per la seva rellevància, més que no pas per la seva transcendència mediàtica: l’anul·lació, per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, del decret de constitució del Col·legi d’Enginyers de Telecomunicació de Catalunya (CETC), tot al·legant “defectes formals” de la convocatòria i la celebració de l’assemblea en la qual va ser aprovada la sol·licitud de constitució del CETC. Un nou esforç dels nostres professionals de l’enginyeria de telecomunicació per dur un servei més proper i millor als nostres ciutadans, decapitat a les primeres de canvi pel poder judicial espanyol, amb l’afegit cinisme de fer-ho per “motius de forma”.

És curiós que els poders espanyols, tan avesats a manipular i destruir qualsevol expressió de llibertat dels pobles que porten tants segles reprimint, parlin de defectes de forma; no hi ha actualment defecte de forma més gran a Europa que el mapa de l’Estat Espanyol. És evident que Madrid ho sap, sap que tot Europa ho sap i ja no s’amaga de posar pals a les rodes a qualsevol –sigui quin sigui- pas endavant del nostre país. D’alguna forma és reconfortant que cada dia se’ns informi del seu estat de nerviosisme a través d’aquestes sentències judicials. Però els catalans sabrem quina triar si –com l’Estat Espanyol s’entesta a no permetre que vagin de la mà l’una de l’altra- ens obliguen a escollir entre la llei i la legitimitat. Sabrem quina decisió prendre. I com deia el poeta, ens mantindrem fidels. Que no en tinguin cap dubte. Ens mantindrem fidels.

Catalunya i el 8è Mobile World Congres: el segle XXI

Catalunya ha de construir la seva existència en el segle XXI. Què vull dir amb això? Des de la recuperació de la democràcia a mitjans dels 70, la societat i els polítics catalans van tractar de construir un espai on sentir-nos en llibertat integrat dins del nou estat democràtic espanyol.

Nosaltres, els catalans, volíem poder sentir-nos nosaltres mateixos en les estructures ja existents. Però després de 30 anys intentant-ho, hem descobert que això és impossible. Així que aquí estem, en la segona dècada del segle 21, tractant d’explicar el món que ara, Catalunya necessita construir les seves pròpies estructures. Internet, la xarxa global, ha de ajudar-nos en el nostre objectiu. Afortunadament, la tecnologia ens ha donat moltes eines i molt bones, que fan que avui en dia, tot pugui ser més transparent i democràtic.

Potser recordareu com el conflicte de Chiapas es va donar a conèixer al món gràcies a un estudiant de Texas que va fer el primer lloc web de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional, on es publicaven totes les comunicacions d’aquesta organització. A partir de llavors, diferents  grups i llocs web han explicat al món la seva lluita.

Avui en dia, les tecnologies mòbils ens permeten informar a tot el món en qüestió de segons el que va succeir, per exemple, l’11 de setembre a Barcelona, on més d’un milió i mig de persones van reclamar el món ser escoltats i ser ajudats.

I hem de seguir amb aquest esperit a través de les plataformes de comunicació “lliures”: blocs, xarxes socials i llocs web. Aquestes plataformes ens han de permetre ajuntar grans majories, pacíficament i de manera cívica treballant per a que la comunitat internacional prengui part seriosa, democràtica i sense por en aquesta qüestió.

Barcelona acaba celebrar el seu vuitè Congrés Mòbil Mundial i això ha estat una gran sala d’exposició internacional per les empreses tecnològiques catalanes. Això ha estat ara, però també sempre, perquè ens sentim part d’aquest món. Ens agrada ser catalans al món com ho vàrem ser en el passat. En aquest Congrés, 72.000 assistències han pogut veure que tenim un caràcter competitiu i amb talent per oferir al món. Estic segur que alguns dels assistents d’aquest congrés ha descobert que no som com alguns mitjans de comunicació espanyols “tradicionals” expliquen… encara que també utilitzin plataformes “lliures” de comunicació.

Article publicat al web Help Catalonia el 5 de març de 2013

En 140 caràcters no es pot fer política

Oi que no? No es pot. Aquest és el comentari que sentim sovint els qui, com jo, tenim el profund convenciment que les tecnologies digitals són una eina revolucionària per fer arribar el nostre missatge a la gent. Però no. No es pot. Amb 140 caràcters no hi ha espai per a la profunditat, per al matís, i per tant no s’hi pot vehicular la complexitat i l’emotivitat del missatge polític.

I malgrat tot, hi ha molts com jo que hi continuem creient. Creiem que el món digital és una plataforma que pot ser usada amb mestratge per copsar la realitat i per modificar-la; per fer arribar el nostre discurs i enfortir-lo amb les aportacions dels altres; per donar més visibilitat a les nostres polítiques i apropar-les a les realitats socials de la nostra ciutadania.

Vivim en un món on la premsa en paper està migrant de forma inexorable vers els continguts digitals, i aquests vers els dispositius mòbils que duem a la butxaca i a través dels quals ens informem i que ens donen l’oportunitat de seleccionar amb immediatesa continguts i d’opinar aquí i ara, sense necessitat d’esperar a baixar al quiosc al dia següent per saber què va passar ahir.

Tenim tota aquesta tecnologia al nostre abast per anar al capdavant, per liderar, per focalitzar les idees principals del nostre discurs i anar a barraca, per transmetre i contrarestar, per fer pedagogia i combatre els enemics del nostre país, amb immediatesa, contundència, creativitat i intel·ligència. Tot això és el que ens ofereix el 2.0.

I malgrat tot, encara hi ha qui diu que no es pot argumentar en 140 caràcters. Em pregunto massa sovint si, malgrat les evidències de casos tan tangibles i espectaculars com ara les campanyes presidencials victorioses de Barak Obama als Estats Units, qui encara recela del poder del 2.0 no ho fa, en realitat, per la por al desconegut o perquè els tecnòlegs no ens hem explicat encara prou bé. Per aquest motiu, jo i els meus companys de sectorial TIC de Convergència Democràtica de Catalunya ens comprometem a continuar treballant per mostrar que internet és accessible a tothom, i que no ens ha de fer por la tecnologia ni ens ha de separar de les humanitats i el discurs polític que conté, car és exactament la tecnologia allò que ens defineix com a éssers humans.

Fixeu-vos en aquesta imatge:

Es tracta d’un mapa d’Europa segons les llengües que s’usen a través dels curts missatges de Twitter. Fixeu-vos en la prevalença del català en el nostre territori. És possible escriure un text –per llarg que sigui- que il·lustri de forma més tangible l’existència de la nostra llengua i la nostra identitat a ulls de tot el planeta?

I només és una imatge feta de textos que són molt més petits que mil paraules…

En breu no ens caldran mapes d’aquesta mena perquè el món sàpiga qui som; el nostre Govern està treballant vers la transició nacional de Catalunya; està caminant vers la nostra independència i un dia la nostra bandera onejarà al costat de la resta de banderes nacionals al davant de l’edifici de les Nacions Unides a Nova York. I quan això passi, aquell dia, tots podrem recordar una frase que un vell geni català, de nom Pau Casals, per allà als anys 70 del segle passat, va pronunciar a la seva seu i va fer que tot el planeta conegués la nostra lluita: Catalonia is an oppressed nation. I comptarem els seus caràcters, i ens en sortiran –només- 32. I somriurem, perquè aquell dia Catalunya haurà deixat de ser una nació oprimida.

L’espectre fantasmal del govern espanyol

Avui anirem força a barraca, perquè el tema és autoexplicatiu i ens il•lustra els interessos del Govern espanyol respecte les aspiracions democràtiques del poble de Catalunya a partir d’un fet aparentment anecdòtic.

Comencem: m’assabento que el govern espanyol porta al Tribunal Constitucional la llei catalana de l’audiovisual. Ràpidament em tanco al despatx i investigo el tema, perquè no és el primer cop que succeeix –primer, per part del PSOE, i ara, pel PP-, i descobreixo que és pel mateix motiu: els articles que fan referència a l’espectre radioelèctric a la Llei Catalana de l’Audiovisual. I la cosa no acaba aquí, no. El que fa absolutament increïble el cas –i parlo, òbviament, de forma metafòrica, perquè els butlletins oficials i els diaris de sessions no enganyen- és que 2 dels 3 articles que el PP porta a Madrid al Tribunal Constitucional són exactament 2 articles producte de sengles esmenes del PP de Catalunya a la Llei de l’Audiovisual de Catalunya. M’explico? El PP porta a Madrid al Tribunal Constitucional uns articles redactats, fil per randa, pel PP de Catalunya.

Deixant de banda el demencial i, en realitat, anecdòtic aspecte de la manca de coordinació i la incompetència del cavall de Troia del PP de Catalunya respecte la seva matriu, allò que és rellevant és que ja fa molt de temps que el govern central, ja sigui controlat pel PSOE o pel PP, mira d’anar robant, amb múltiples subterfugis i estratègies legals, les nostres competències i organismes pel que fa a l’espectre radioelèctric, és a dir, l’àmbit audiovisual del nostre país –el següent pas, per cert, és l’intent de suprimir el 2on MUX de la CCMA-, amb l’objectiu final de controlar, restringir i condicionar la independència del nostre espai de comunicació. I ja ho diem bé: condicionar la nostra independència. Fins eliminar-la.

Què ens queda, doncs, sinó l’obligació de treballar tots junts per alliberar Catalunya del llast del Govern de Madrid? Què hem de fer si la nostra legitimitat és perpètuament trepitjada pel constant i ininterromput cadenat de les lleis espanyoles i els seus tribunals superiors?

La resposta està molt clara. Caminem tots junts vers un estat propi, sense deixar de cap manera que l’espectre del govern central ens aturi en el camí.

La política, la democràcia, i els seus enemics

En els darrers dies molts de vosaltres haureu pogut rebre, via twitter, Facebook o qualsevol altra plataforma 2.0 –i fins i tot la televisió, la ràdio i la premsa se’n van fer ressò en alguns programes- un d’aquells hoax (un text fals que es difon amb intenció de confondre o com és el cas, directament, mentir) segons el qual a l’Estat Espanyol hi ha gairebé mig milió de polítics. Això, que és totalment fals, contribueix a alimentar la idea arrelada en molta gent que hi ha a l’Estat massa polítics, els quals formen una elit sense qualificació professional que, per dir-ho ras i curt, no fot ni brot i no pateix els efectes de la crisi sinó que, directament, se’n beneficia.

Com podeu comprendre, aquí hi haig de dir la meva. Els qui ja em coneixeu i seguiu aquest bloc ja sabeu de lluny quin càrrec tinc l’honor i la responsabilitat d’ocupar actualment i quina és la meva capacitació per dur-la a terme. Per a aquells qui heu arribat aquí sense saber qui sóc, em presento. Sóc en Carles Flamerich i Castells, director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Govern de Catalunya.

Estic fart de la generalització segons la qual TOTS els polítics són corruptes i no serveixen per a res. Es tracta d’una idea profundament injusta, destructiva i antidemocràtica. Què us assembla si apliquem el mateix als empresaris, als funcionaris, banquers, metges, advocats, profesors, eclesiàstics o a qualsevol altre col•lectiu? Què hem de fer? Desfer-nos de tots els polítics? Doncs bé: jo ho sóc, de polític, i conec a molts com jo –i de totes les ideologies- que fem la nostra feina amb dedicació, amb responsabilitat i amb honestedat.

La política, la democràcia, és la que fa avançar els països i els tornen més lliures, fins i tot per defensar el dret que se’ns insulti en qualsevol mitjà de comunicació de forma absolutament simplista i demagògica. Aquesta és la grandesa de la democràcia, i que duri. I la democràcia no es construeix tota sola. Es construeix amb l’esforç de tots, dia a dia. Es construeix formant-nos com a individus, com a ciutadans, tenint present que un dia tot allò que hem après, tot el nostre esforç, pot posar-se al servei del nostre país. I jo poso tota la meva formació, les meves dues titulacions en enginyeria de telecomunicacions, els meus dos màsters, els meus 25 anys de professió i els 32 de militància política, al servei d’una idea i el seu escenari: Catalunya i la seva llibertat.

Ara, més que mai, cal posar seny per part de tothom. El país necessitarà els propers mesos una cohesió com no ha tingut en els últims 500 anys. Ha arribat el moment de donar un pas endavant, i la recuperació de valors per bastir un país és feina de tothom i a tot nivell, fins i tot deixant de fer córrer mentides com la que motiva aquest post, que tenen un rerefons profundament feixista. Perquè després d’això, què queda per començar a creure fil per randa l’actual discurs de “La culpa es de las autonomías… “

Sóc polític; crec profundament en la democràcia i en Catalunya. Estic convençut que hem de recuperar els valors perduts que tenen els països que sí funcionen, com Alemanya o els països nòrdics, si allò que volem és ser un estat. Pagar els impostos (pagar i cobrar factures amb l’IVA), respectar les normes de trànsit (no passar el semàfor en vermell quan som vianants) o fer servir els recursos públics quan cal (sanitat, subsidi d’atur, per exemple); aquests costums, que haurien de ser els únics acceptats i acceptables en una societat sana com la que aspirem a construir per a Catalunya, topa amb el fet que les actituds de molta gent s’han espanyolitzat –en base a l’arquetip de la picaresca que ja dibuixava fa segles el Lazarillo de Tormes-, i el que hem de fer és europeïtzar-les, com es faria als països amb més tradició democràtica del nostre continent. Instruïm-nos, aprenem de mestres com Mossèn Cinto Verdaguer, com Prat de la Riba, o el David Ben Gurion al seu llibre ”Anys de Lluita”, on explica la creació de l’Israel modern. Aprenem de tots ells, i serem molt més forts. La preocupació i la indignació de tothom és legítima, però no podem caure en paranys simplistes i destructius. Si ho fem, ens hauran vençut. Això no tornarà a passar.

Cap cim és prou alt

Economia i Política

Segons la Wikipèdia, Economia és la “ciència social que estudia els processos de producció, la distribució, el comerç i el consum de béns i serveis en el context de l’assignació competitiva de recursos (escassos )”, i Política, “el procés de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per realitzar una acció en grup”.

En el fons, doncs, estem parlant de decidir i dirigir processos complexos i grups humans cap a un bé col·lectiu, òbviament amb mètodes democràtics i amb el coneixement i el senderi adients per assolir els objectius, i també sabent explicar-ho molt bé. Són tasques realment difícils en un grup, altament difícils en un país, i molt complexes i extraordinàriament difícils en el món, on els interessos (legítims) de països, empreses i persones són absolutament contraposats.

Vivim moments de desorientació política i econòmica, però… què ens pensem? Que abans tot era millor? No, no és així; el que passa és que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han trencat la barrera de l’espai-temps, i avui ho sabem tot, a cada segon i sense limitació en l’espai del globus terraqui. No calen transports, ni dies o setmanes, per saber el que acaba de passar a l’altra banda del món fa tan sols uns minuts.  Aquest fet ha provocat que els governs del diversos països s’hagin vist desbordats per fets que els superen en velocitat i volum, aspecte nou a tenir en compte en la gestió econòmica i política. Només fa unes dècades, un segle a tot estirar, no sabíem què passava a centenars de quilòmetres de casa fins al cap d’uns dies, de la mateix manera que trigàvem a actuar, fet que avui no succeeix.

Què vull dir amb tot això? Doncs que la tecnologia també permet actuar globalment, per bé i per mal; el que no ha canviat és la capacitat de decidir i dirigir, és a dir, de fer política i economia, això sí, amb dimensions globals. “Pensar global, actuar local” ens ha de permetre prendre decisions tenint en  compte el món on vivim, però actuar segons les nostres necessitats.

Quan es fa de nit i veus els llums de la ciutat de Barcelona, saps que és una ciutat que té un lloc en el món; quan veus que tenim a Catalunya un teixit productiu amb capacitats suficients per fer front a la crisi, saps que tard o d’hora ens en sortirem; quan veus que la nostra gent s’esforça a buscar solucions a l’economia, tens el convenciment que les trobarem. No, no sóc un adolescent que fa dels seus desitjos somnis, però vull creure en el meu país; és més, hi crec. Crec en el meu país, la seva gent i el seu esforç, i crec que és hora de fer política i economia amb els ulls posat en les més altes aspiracions, però sense pensar que ens regalaran res. (Les empreses TIC a Catalunya)

Fixeu-vos en l’arc Mediterrani dela Península Ibèrica.

I com que crec en el meu país, també voldria que els mitjans de comunicació se centressin més a explicar això, economia i política, per exercir no només el seu dret a informar sinó la seva obligació de divulgar, d’ensenyar. Avui dia, els fets van molt ràpid i costa seguir-los, per la qual cosa necessitem la  didàctica del mitjans de comunicació, a l’estil de la CNN o la BBC. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CRTV) té també bons exemples, com ara el de Generació Digital, o el de Banda Ampla, però caldria incorporar molts d’aquest continguts als Telenotícies i fins i tots als programes d’entreteniment.

Ens cal que el sector econòmic i financer s’acosti a la població i expliqui les dificultats amb què ens trobem i les possibles vies de solució. O no acabem pagant els ciutadans els errors d’èpoques de vaques grasses? També ens cal més sensibilitat de bancs i caixes per donar suport a les pimes i als emprenedors, que són la base de la nostra economia.

I la classe política? No, no me la deixo, entre d’altres coses perquè ja fa deu mesos que en formo part activa. A la classe política ens cal valentia, dedicació i prendre decisions, fins i tot quant aquestes son difícils, doloroses i poc agradables. El difícil en aquests casos és explicar a la gent afectada que no viuran millor els propers temps, per fets dels quals no en tenen la culpa. Òbviament, cal cercar sistemes pal·liatius per tal que les mesures doloroses afectin el menys possible als que pateixen més cruament els efectes de la crisi.

I és que aquesta crisi és diferent de totes les que han existit fins avui. Si bé els mercats borsaris sempre han tingut la seva dosi d’especulació, servien al principi de la cerca de capitals per part de les empreses. De fet, la primera crisi especulativa recent la podríem situar en les .com l’any 2000, quan es varen valorar les empreses per més del que valien realment. Avui és força pitjor: s’ha especulat amb el deute sobirà, el dels estats, i per tant amb diners a tornar que, per explicar-ho d’una manera simple, no existeixen. Tapar aquest forat costarà molt, i ningú sap ni quan ni com es farà.

El més complex d’aquesta situació és que no podem estar parats: hem de decidir i dirigir, amb fermesa, sense totes les dades possibles; sense saber el futur ni tenir antecedents; en un món nou; vetllant pels que es queden enrere però tirant endavant. Ja no valen actituds  desorientades, cal avançar! Però cap a on? Ningú te la resposta correcta i tothom té opinions, però en economia i política, la pitjor decisió és no decidir, no dirigir. Estic convençut que els canvis que estem vivint en el món, a Europa o a Catalunya, tant en economia com en política, seran a fi de bé i ens permetran començar a veure un futur llarg i dur, però que portarà a una nova societat diferent de la que hem conegut, a un nou sistema en el qual pensant globalment, actuarem localment.  Amb neguit pel futur, sí, és clar, però convençut que amb l’esforç de les nostres mans i caps, i amb tota la nostra energia, els catalans, com sempre, donarem exemple de com construir aquesta nova societat.

Fer política, servei al país

Després de 15 anys tenint identitat pròpia a la xarxa, i expressant-me per tots el canals, poso en marxa el meu Bloc, per aportar algun granet de sorra a la transformació que aquest país i el món, viuran els propers anys. Sense dogmes, sense opinions tancades, vull creure que el pensament lliure i sense cotilles ens aportarà a tota la societat, noves llums, en moments confosos com els que vivim.

Fer política, servei al país

Deia Winston Churchill: “ la política és l’art de fer possible, l’impossible”.

Vivim en un món canviant, on res és estable i segur, on sembla que tot val per assolir els objectius; on l’exaltació del “jo” tendeix a esborrar el “nosaltres”; on parlar de valors es poc menys que sortir de dins d’una pel·lícula en blanc i negre, però l’exercici de la política, de la democràcia, del “sistema”, dit per alguns, sembla que sigui només per persones menyspreables, quan l’extensíssima majoria ho fa per fer el bé i no el mal.

Només unes xifres per recordar el que ha “costat “ la democràcia. Guerra civil Espanyola 500.000 víctimes directes i milers d’afusellaments posteriors per defensar la llibertat; II Guerra Mundial 100 milions de morts a tot el món, per cert, que la memòria d’alguns és feble, els Estats Units d’Amèrica perdien 1 Milió de soldats i el poble jueu 6 Milions de persones, mentre Stalin es dedicava a purgar, amb 8 Milions de morts, el seu propi poble.

Sí, la causa de la llibertat neix a occident i vola amb prou feines des de fa un segle per tot el mon, i encara li queda….

“Va, pensiero, sull’ali dorate” ( Vola pensament amb ales daurades ) Nabucco ( 1842 ), Verdi. Himne a la llibertat del patriotes Italians.

Doncs resulta, que la humanitat s’ha dotat d’un sistema, sí, un sistema polític de representació parlamentària. Que amb tots els seu defectes és qui ha portat a l’evolució econòmica, humana , política i social a tots els llocs on existeix, allà on hi ha democràcia, el desenvolupament i el benestar dels seus ciutadans va endavant. No és el cas de països on no existeix la democràcia!! Ah! I encara menys dels països dominats per l’anarquia, que només porta misèria i mort.

I la crisi actual? És producte de l’especulació en els mercats borsaris mundials i, òbviament, de males pràctiques de gent amb una gran capacitat econòmica. La clau està en com controlar, dins el lliure mercat, aquesta especulació. I aquí és on entra la política en majúscules i la decisió dels màxims dirigents mundials de regular quelcom que mai s’havia regulat. (entre altres coses, per que no havia passat mai)

Dit això, cal fer reformes? Oh! I tant!! Igual que es fan en una casa al llarg dels anys. Aquest sistema requereix una evolució i adaptació a les noves maneres de viure i veure el món, i fins i tot a les noves tecnologies ( votació electrònica, per exemple ). També cal reformar i debatre altres aspectes de la societat com els valors!! Responsabilitat, també dels que demanen canvis, però esperen que els hi facin mentre cada dia milers de ciutadans exerceixen la política amb dedicació, il·lusió i esperit de servei al país, i en canvi només reben crítiques i menyspreu. Els canvis son feina de tots!

Cal parlar d’esforç, risc i esperit de treball, essent uns valors que des de l’escola s’han de treballar. I d’esperit de servei, de pensar més en el pròxim que en un mateix, i això no és el que impera en els nostres carrers.

Per molts, com jo, fer política, és també patriotisme, és treballar pels anhels de llibertat de Catalunya, per fer possible que una dia, puguem “volar amb ales daurades”, sense més espolis, entre les altres nacions del món.

Però tot i portar dins el meu ADN el anhels de llibertat per Catalunya, abans de res sóc demòcrata, i essent d’esquerres o de dretes, Catalanista o Espanyolista, a Catalunya les nostres institucions requereixen el respecte que els hi correspon i que els hi hem de donar, independentment de les creences que es professin. Treballem per dignificar l’exercici de la política i fer-la més propera als ciutadans, evolucionem el sistema i escoltem als que, en una situació com la d’avui, se senten desesperats, però vetllem per la democràcia i la POLÍTICA, que tant esforç ha costat d’aconseguir, i que representant a tots els ciutadans, té dipositada la seva sobirania.