Etiquetado: Camp de concentració

Jaume Flamerich, presoner de guerra

Català / Galego

Aquesta és la targeta de presoner d’en Jaume Flamerich i Vidal, el meu Pare, un noi de 21 anys, que va patir en pròpia pell, l’urpa del feixisme per defensar la llibertat. CartillaPresoner Atès que el govern Espanyol nega el dret a la memòria i ni tant sols permet atorgar dignitat a les víctimes del feixisme, he decidit recuperar la memòria d’un represalait, el meu pare Jaume, que avui tindria 96 anys. Ell va viure, com molta gent de la seva generació, històries increïbles dignes d’una pel·lícula, però només em referiré a un capítol concret de la seva vida: El Camp de Concentració de Camposancos ( Municipi A Guarda, Pontevedra, Galiza ). Per bé que és un fet molt poc conegut, el franquisme va mantenir durant els seus primers anys, diversos camps de concentració per presoners dels territoris vençuts, en territori espanyol. Aquí en podreu trobar 21 d’ells: “Campos de concentración en España”

Els fets es remuten a l’any 1939, final de la Guerra Civil Espanyola. Durant la fugida de l’exèrcit Republicà cap a França, molts soldats, entre ells el meu pare, Jaume Flamerich, van anar a parar a les platges d’Argelers en ple hivern.  Creient en les promeses de perdó per part dels “Nacionals”, el meu pare va tornar a Espanya en tren, via Hendaia. La realitat va ser que, detingut com a “rojo-separatista”, va ser enviat a la plaça de toros de Donostia ( Sant Sebastià), Euskadi. Després d’una setmana al ras, fou traslladat en un vaixell hospital des de Pasaia (Pasajes), cap A Guarda ( Pontevedra) ingressant al camp de presoners, Camp de Concentració de Camposancos, on sovintejaven les pallisses, les tortures i les salvatjades habituals d’un exèrcit feixista. Com va sobreviure els tres mesos que hi va ser? Només ho sap ell, tot i sortir amb tres vèrtebres fracturades. El cas és que la família va aconseguir treure’l d’allà, a canvi de fer una nova “mili” de tres anys més. Sembla una pel·lícula, no? Però va ser un infern real, i només per al meu pare sinó per a moltes persones més.

Aquest estiu, 75 anys més tard, i després de diversos viatges a Galiza, he pogut reunir tota la informació que m’ha permès reconstruir el malson del meu pare: anar a veure Camposancos, parlar amb la gent, fer fotos i descobrir què trobava del passat d’un camp de concentració amagat per la història. L’Estat Espanyol MAI ha reconegut l’existència d’aquests camps de presoners i ha amagat el patiment de tota una generació. Un obscurantisme que no esvaeix moltes preguntes: Quants altres hi van passar? Quants no van sortir mai d’allà? On són els seus cossos?

L’ocultació oficial i sistemàtica d’aquest passat contrasta amb la informació que a la xarxa es pot trobar fàcilment. Només cal cercar per “Campo de concentración de Camposancos” i apareixen nombroses entrades que detallen la miserable vida dels milers de presoners que van passar per l’antic Col·legi dels Jesuïtes. Especialment sorprenent és que, després d’aquest episodi, el col·legi va continuar a com a centre escolar fins fa, aproximadament, deu anys. Una informació colpidora que fa venir al cap si el President del govern Espanyol, Mariano Rajoy (gallec), sempre respectuós amb les lleis, recuperarà la memòria històrica de la seva terra? O serà el flamant rei Felip VI qui  netejarà el passat del seu reialme? Tampoc la Companyia de Jesús, exemple de progressisme a molts llocs del món i en la història, pot recordar i reconèixer aquells fets? CamosancosCConcentra1frontal Adonar-se que només algunes persones grans volen recordar aquesta història és, simplement, esgarrifós. No us podeu ni imaginar els meus sentiments quan vaig veure per primer cop el tètric edifici, sabent el que el meu pare havia patit dins d’aquelles parets…. Mentrestant, el poble espanyol desconeix les barbaritats que es van fer sota la foscor del franquisme.

CamposancosCConcrentra2lateralmarNo és veritat que Espanya en sap molt d’oblidar i amagar la veritat? Els catalans sabem recordar…Però també m’agradaria que el poble de Galiza, recordés i s’enfrontés amb el seu passat. El té davant seu, en un edifici en peu, en un emplaçament que hauria de convertir-se en un santuari del que mai més ha de tornar a passar enlloc del món. Un santuari que hauria de protagonitzar pel·lícules i reportatges. Si hi hagués algú amb prou valentia política, hi hauria d’entrar i excavar sota aquests arbres, sota aquesta vegetació per descobrir els cadàvers encara enterrats. Per descobrir, no només qui en van ser els responsables, sinó recordar tots els governs d’Espanya que han fet mans i mànigues per amagar la memòria històrica, per amagar la realitat d’unes víctimes que no únicament van ser catalanes. No oblidem que per aquí, també hi varen passar molt gallecs i molts espanyols. On són les llistes de presoners? Als arxius de Salamanca? Que es publiquin! On son les llistes de morts? Algunes les veureu només cercant-les per Internet.

CamposancosCConcrentra3lateralinteriotEl balanç de la gestió de la memòria històrica és decebedor però si ens fixem en el balanç de la relació entre Catalunya i Espanya, no és pot emprar un altre adjectiu que no sigui el de catastròfic. Per què, a dia d’avui què tenim. Doncs 37 anys de camuflar la realitat sota l’empar de la Constitució, 75 anys d’incomprensió i oblit, 300 anys d’ofec i ocupació, i 374 anys més d’intentar absorbir-nos i assimilar-nos com a poble. Però també uns crims que han quedat amagats en el passat que ningú vol reobrir. Serà capaç els governs espanyol o gallec de recuperar el passat, per construir futur? O serà el Parlament Europeu qui haurà d’agafar la responsabilitat d’investigar els crims del franquisme i obrir les fosses comuns d’aquest camp? Lluís Llach ( Campanades a Morts ) YouTube

Potser, simplement, faran oïdes sordes a la reclamació que fa una organització internacional com són les Nacions Unides que reclama a l’Estat Espanyol que actuï amb diligència a favor de les víctimes del franquisme.

No hem d’oblidar el passat, per tenir presents a tantes i tantes persones que varen donar la seva vida per la llibertat i la democràcia fa 75 anys….. Com és possible viure sense incorporar el passat? No parlem de revenja, parlem de democràcia, de drets i deures, de llibertat… I per tant, cal tornar la dignitat als qui la varen perdre en un lloc infame com aquest.

Ara vénen moments on cada ciutadà haurà de saber donar el millor de si mateix, amb la millor voluntat i amb la cara ben alta. La democràcia és la resposta a les preguntes, la llibertat és la resposta per a una societat amb dubtes sobre el seu futur! Sabrem per fi la veritat del que va passar fa 75 anys?

Galego

Jaume Flamerich, prisioneiro de guerra

Esta é a tarxeta de prisioneiro de Jaume Flamerich i Vidal, meu pai, un rapaz de 21 anos que sufriu na súa propia pel a gadoupa do fascismo por defender a liberdade. CartillaPresoner Xa que o goberno español nega o dereito á memoria e nin sequera permite outorgar a dignidade ás vítimas do fascismo, decidín recuperar a memoria dun represaliado, meu pai Jaume, que tería agora 96 anos. El viviu, coma moita outra xente da súa xeración, historias incríbeis dignas dunha longametraxe, mais só me referirei a un capítulo concreto da súa vida: o Campo de Concentración de Camposancos (A Guarda, Galiza). A pesares de ser un feito pouco coñecido, o franquismo mantivo, durante os seus primeiros anos, diversos campos de concentración nos territorios vencidos en territorio español. Neste enlace podedes topar 21 deles: “Campos de concentración en España”

Os feitos remóntanse ao ano 1939, fina da Guerra Civil Española. Durante a fuxida do exército Republicano cara Franza, moitos soldados, entre eles meu pai, Jaume Flamerich, chegaron ás praias de Argelers, en pleno inverno. Crendo as promesas de perdón dos “Nacionales”, meu pai voltou a España en tren, vía Hendaia. A realidade foi que, detido como “rojo-separatista”, foi enviado á praza de touros de Donosti, Euskadi. Despois de pasares una semana a ceo raso, foi enviado nun barco hospital dende Pasaia até A Guarda, Galicia, sendo internado no campo de prisioneiros, Campo de Concentración de Camposancos, onde abondaban as palizas, as torturas e as salvaxadas habituais do exército fascista. Como puido sobrevivir durante os tres meses que estivo internado? Só el o saba, iso si, saíndo con tres vértebras fracturadas. A súa familia conseguiu sácalo de alí a cambio de facer una nova “mili” de tres anos máis. Parece de película, non é? Mais foi un inferno real, non só para meu pai, senón tamén para moitas outras persoas.

Este verán, 75 anos despois, e tras diversas viaxes a Galiza, fun quen de reunir toda a información que me ten permitido reconstruir o pesadelo do meu pai: ir visitar Camposancos, falar cos seus veciños, facer fotos e descubrir que quedaba do pasado dun campo de concentración agochado pola historia. O Estado Español NUNCA recoñeceu a existencia destes campos de prisioneiros e ten ocultado o sufrimento dunha xeración. Un escurantismo que non resposta moitas preguntas: Cantos prisioneiros estiveron aí? Cantos non saíron nunca? Onde están os seus corpos?

A ocultación oficial e sistemática deste pasado contrasta coa información que pode acharse con facilidade no internet. É buscar “Campo de concentración de Camposancos” e aparecen numerosas entradas que detallan a miserábel vida dos milleiros de prisioneiros que pasaron polo antigo colexio dos Xesuitas. É sorprendente que, despois deste episodio, o colexio continuou a súa actividade como centro educativo até hai, aproximadamente, dez anos. Unha información inquietante que nos fai pensar se o Presidente do goberno español, Mariano Rajoy, galego, sempre respectuoso coas leis, recuperará a memoria histórica da súa terra. Ou será o flamante Rei Filipe VI quen limpará o pasado do seu reino? E, a Compañía de Xesús, exemplo de progresismo en moitas partes do mundo e ao longo da historia, non será quen de lembrar e recoñecer aqueles feitos? CamosancosCConcentra1frontal É deprimente decatarse de que só algunhas persoas maiores desexan lembrar esta historia. Non sodes quen de imaxinar cales foro os meus sentimentos ao ver por vez primeira ese tenebroso edificio, sabendo o que meu pai tiña sufrido entre aquelas paredes… Namentres, o pobo español descoñece as barbaridades que tiveron lugar durante a escuridade do franquismo.

CamposancosCConcrentra2lateralmar Non é certo que España sabe moito de esquecer e esconder a verdade? Os cataláns sabemos lembrar… Mais tamén me gustaría que o pobo de Galiza lembrara e se enfrontara ao seu pasado. Téñeno diante deles, un edificio en pé, un lugar que tería que converterse nun exemplo do que xamais deberá ocorrer, en ningunha parte do mundo. Un santuario que fora motivo de películas e reportaxes. Se houbera alguén con valentía política dabondo, entraría para escarvar baixo as árbores, baixo a vexetación, para descubrir os cadáveres que seguen aí enterrados. Para descubrir, no só quen foron os responsábeis, se non lembrar tódolos gobernos de España que se teñen preocupado de agochar a memoria histórica, para esconder a realidade dunhas vítimas que non foron unicamente catalás. Non esquezamos que neste lugar tamén estiveron galegos, e moitos españois. Onde están as listas de prisioneiros? Nos arquivos de Salamanca? Que se publiquen! Onde están as listas de mortos? Algunhas podedes velas só buscándoas por Internet.

CamposancosCConcrentra3lateralinteriot É decepcionante o balance da memoria histórica, mais se nos no balance da relación entre Catalunya e España, non se pode utilizar outro adxectivo que non sexa o de catastrófico. Porque, a día de hoxe, que temos? Pois 37 anos de camuflar a realidade baixo o amparo da Constitución, 75 anos de incomprensión e esquecemento, 300 anos de afogamento e ocupación, 374 anos de tentar absorbernos e asimilarnos como pobo. Pero tamén uns crimes que quedaron agochados no pasado e que ninguén quere reabrir. Serán capaces os gobernos español ou galego de recuperar o pasado, para construír o futuro? Ou será o Parlamento Europeo quen terá que tomar a responsabilidade de investigar os crimes do franquismo e abrir as fosas comúns deste campo? Lluís Llach ( Campanades a Morts ) YouTube Cecais, simplemente, farán oídos xordos á reclamación dunha organización internacional como é son as Nacións Unidas que reclaman ao Estado Español que actúe con dilixencia en favor das vítimas do franquismo.

Non debemos esquecer o pasado, para poder ter presentes a tantas e tantas persoas que deron a súa vida pola liberdade e a democracia hai 75 anos… como é posíbel vivir sen incorporar o pasado? Non falamos de vinganza, falamos de democracia, de dereitos e deberes, de liberdade… E polo tanto, é preciso devolver a dignidade a aqueles que a perderon nun lugar infame coma este.

Agora chega o momento en que cada cidadán terá que saber dar o mellor de si mesmo, coa mellor vontade e coa cabeza ben alta. A democracia é a resposta ás preguntas,a liberdade é a resposta para unha sociedade con dúbidas sobre o seu futuro. Saberemos por fin a verdade sobre o que aconteceu hai 75 anos?