Economia i Política

Segons la Wikipèdia, Economia és la “ciència social que estudia els processos de producció, la distribució, el comerç i el consum de béns i serveis en el context de l’assignació competitiva de recursos (escassos )”, i Política, “el procés de presa de decisions en grups humans, els mètodes per guanyar i conservar el suport de les persones per realitzar una acció en grup”.

En el fons, doncs, estem parlant de decidir i dirigir processos complexos i grups humans cap a un bé col·lectiu, òbviament amb mètodes democràtics i amb el coneixement i el senderi adients per assolir els objectius, i també sabent explicar-ho molt bé. Són tasques realment difícils en un grup, altament difícils en un país, i molt complexes i extraordinàriament difícils en el món, on els interessos (legítims) de països, empreses i persones són absolutament contraposats.

Vivim moments de desorientació política i econòmica, però… què ens pensem? Que abans tot era millor? No, no és així; el que passa és que les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) han trencat la barrera de l’espai-temps, i avui ho sabem tot, a cada segon i sense limitació en l’espai del globus terraqui. No calen transports, ni dies o setmanes, per saber el que acaba de passar a l’altra banda del món fa tan sols uns minuts.  Aquest fet ha provocat que els governs del diversos països s’hagin vist desbordats per fets que els superen en velocitat i volum, aspecte nou a tenir en compte en la gestió econòmica i política. Només fa unes dècades, un segle a tot estirar, no sabíem què passava a centenars de quilòmetres de casa fins al cap d’uns dies, de la mateix manera que trigàvem a actuar, fet que avui no succeeix.

Què vull dir amb tot això? Doncs que la tecnologia també permet actuar globalment, per bé i per mal; el que no ha canviat és la capacitat de decidir i dirigir, és a dir, de fer política i economia, això sí, amb dimensions globals. “Pensar global, actuar local” ens ha de permetre prendre decisions tenint en  compte el món on vivim, però actuar segons les nostres necessitats.

Quan es fa de nit i veus els llums de la ciutat de Barcelona, saps que és una ciutat que té un lloc en el món; quan veus que tenim a Catalunya un teixit productiu amb capacitats suficients per fer front a la crisi, saps que tard o d’hora ens en sortirem; quan veus que la nostra gent s’esforça a buscar solucions a l’economia, tens el convenciment que les trobarem. No, no sóc un adolescent que fa dels seus desitjos somnis, però vull creure en el meu país; és més, hi crec. Crec en el meu país, la seva gent i el seu esforç, i crec que és hora de fer política i economia amb els ulls posat en les més altes aspiracions, però sense pensar que ens regalaran res. (Les empreses TIC a Catalunya)

Fixeu-vos en l’arc Mediterrani dela Península Ibèrica.

I com que crec en el meu país, també voldria que els mitjans de comunicació se centressin més a explicar això, economia i política, per exercir no només el seu dret a informar sinó la seva obligació de divulgar, d’ensenyar. Avui dia, els fets van molt ràpid i costa seguir-los, per la qual cosa necessitem la  didàctica del mitjans de comunicació, a l’estil de la CNN o la BBC. La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CRTV) té també bons exemples, com ara el de Generació Digital, o el de Banda Ampla, però caldria incorporar molts d’aquest continguts als Telenotícies i fins i tots als programes d’entreteniment.

Ens cal que el sector econòmic i financer s’acosti a la població i expliqui les dificultats amb què ens trobem i les possibles vies de solució. O no acabem pagant els ciutadans els errors d’èpoques de vaques grasses? També ens cal més sensibilitat de bancs i caixes per donar suport a les pimes i als emprenedors, que són la base de la nostra economia.

I la classe política? No, no me la deixo, entre d’altres coses perquè ja fa deu mesos que en formo part activa. A la classe política ens cal valentia, dedicació i prendre decisions, fins i tot quant aquestes son difícils, doloroses i poc agradables. El difícil en aquests casos és explicar a la gent afectada que no viuran millor els propers temps, per fets dels quals no en tenen la culpa. Òbviament, cal cercar sistemes pal·liatius per tal que les mesures doloroses afectin el menys possible als que pateixen més cruament els efectes de la crisi.

I és que aquesta crisi és diferent de totes les que han existit fins avui. Si bé els mercats borsaris sempre han tingut la seva dosi d’especulació, servien al principi de la cerca de capitals per part de les empreses. De fet, la primera crisi especulativa recent la podríem situar en les .com l’any 2000, quan es varen valorar les empreses per més del que valien realment. Avui és força pitjor: s’ha especulat amb el deute sobirà, el dels estats, i per tant amb diners a tornar que, per explicar-ho d’una manera simple, no existeixen. Tapar aquest forat costarà molt, i ningú sap ni quan ni com es farà.

El més complex d’aquesta situació és que no podem estar parats: hem de decidir i dirigir, amb fermesa, sense totes les dades possibles; sense saber el futur ni tenir antecedents; en un món nou; vetllant pels que es queden enrere però tirant endavant. Ja no valen actituds  desorientades, cal avançar! Però cap a on? Ningú te la resposta correcta i tothom té opinions, però en economia i política, la pitjor decisió és no decidir, no dirigir. Estic convençut que els canvis que estem vivint en el món, a Europa o a Catalunya, tant en economia com en política, seran a fi de bé i ens permetran començar a veure un futur llarg i dur, però que portarà a una nova societat diferent de la que hem conegut, a un nou sistema en el qual pensant globalment, actuarem localment.  Amb neguit pel futur, sí, és clar, però convençut que amb l’esforç de les nostres mans i caps, i amb tota la nostra energia, els catalans, com sempre, donarem exemple de com construir aquesta nova societat.