Destacat

Crisis? What crisis?Crisis? What crisis?

Ja ho apuntava “Supertarm” al 1975, depèn de qui la tingui.

Les xifres macroeconòmiques milloren i portem bastants mesos on l’atur va baixant, i més encara si ho mirem des de la perspectiva de Catalunya. Però encara tenim molta distància de països germans a Europa que estan entre el 4% i el 5 % i s’esgarrifen! Que passa doncs?

Que tenim “Atur estructural”, és a dir, que l’estructura de treball té problemes per oferir feina a certes capes de la població, més concretament als joves menors de 30 anys i al s aturats de més de 45 anys.

A nivell Espanyol en els joves que no tenen l’ESO, l’atur es dispara a més d’un 60% i dels que la tenen a un 40%. Segons dades oficials del 2008, les persones que no tenien cap titulació tenien una taxa d’atur del 80%, avui per avui estem al 60%. Tot i així l’atur també abasta a gent amb titulació Universitària, que han d’abandonar el país per trobar feina.

I quin futur ens espera? Doncs impulsar la creació d’empreses, facilitar els tràmits per posar en marxa negocis, facilitar la vida als autònims… En aquest punt faré un reflexió. A Catalunya som 600.000 autònoms més o menys i tenim una xifra d’aturats al voltant de les 600.000 persones. Us imagineu si cadascun dels autònoms contractés a un aturat? S’hauria acabat l’atur!!. Evidentment això no és tant fàcil ni directe, un dissenyador no contactarà mai a un electricista, no lliga això.

Al meu entendre tenim dos camins, incentivar l’ajut a la contractació de persones de més de 45 anys i el seu reciclatge a tots els sectors, i incidir amb molta força en la formació al jovent. La formació és la clau per tenir una societat amb la màxima ocupació possible incloent-hi el reciclatge continu dins l’empresa, com l’exemple alemany.

L’economia torna a millorar, però podria frenar-se si no té la capacitat de cercar nous treballadors més preparats, en cada sector, en el turisme, el tèxtil o l’automoció i no cal dir el tecnològic en el sentit més ampli ( TIC, Bio, educació, alimentari, etc.. )

Un país com Catalunya ha de estar entre les primeres nacions del mon en recerca, competitivitat, activitat econòmica i exportació, però també en el benestar dels seus ciutadans i això no es fa amb només que amb esforç de les institucions públiques, cal també el de les empreses i sindicats, i òbviament també dels propis interessats. En aquest repte hi contribuïm tots, no només el “Pare” Estat.

El testimoni de tenir la millor formació i titulació és per a tothom. Cal conscienciar-se de que qui no estigui ben preparat per l’evolució enològica que cada dia és més rapida, perdrà punts per treballar i estar connectat amb els canvis que viurem.

En breu tindrem la oportunitat de construir un nou país, comencem-lo bé des del principi.

Like “Supertarm” sang in 1975, depends on who has it.

The macroeconomic figures are improving and we are seeing several months in which unemployment decreases, especially if we look from the perspective of Catalonia. But we still are far from some of our Europe brother countries that are between 4% and 5% and they cringe! So what’s going on?

We have “structural unemployment”. The employment structure has problems to offer jobs to certain segments of the population, in particular young people fewer than 30 and unemployed older than 45 years.

In terms of Spanish young people who have no secondary education, unemployment soars to over 60% and people that have it, 40%. According to official data of 2008, people who had no degree had an unemployment rate of 80%, nowadays we are on 60%. Yet unemployment also covers people with university degrees who have to leave the country to find a job.

And what future awaits us? We need to promote entrepreneurship, facilitate the proceedings to start businesses, make life easier for autonomous… At this point I will reflect. In Catalonia are roughly 600,000 self-employed and there is around 600,000 unemployed people. Could you imagine if every independent hires an unemployed? Unemployment would finish! Obviously this is not easy and direct as it seems. A designer never hires an electrician, it doesn’t fit.

On my opinion we have two ways to help. Encourage the hiring of people over 45 years and recycling their knowledge in all sectors. And impact strongly on training young people. Training is the key to have a society with the highest possible employment including continuous recycling within the company, such as the German example.

The economy is improving again. But it could decrease again if we have not the ability to find new workers trained on each sector, like tourism, textiles and automotive and needless to say the technology in the broadest sense ( ICT, Bio, education, food, etc ..)

Catalonia, as a country, in research, competitiveness, economic activity and exports should be among the first world nations. Also the welfare of its citizens. All this can’t be achieved only with the job of the public institutions. It needs the effort of companies and unions, and also of course interested parties. Everyone contributes on this challenge, not just “Father” state.

The responsibility to have best training and qualifications it’s for everyone. We must be aware that those who are not well prepared for the society evolution, that every day is faster, are losing points to work and be connected with the changes.

Soon we will have the opportunity to build a new country. Let’s start it right from the beginning.

Destacat

Jaume Flamerich, presoner de guerraJaume Flamerich, prisioner of war

Català / Galego

Aquesta és la targeta de presoner d’en Jaume Flamerich i Vidal, el meu Pare, un noi de 21 anys, que va patir en pròpia pell, l’urpa del feixisme per defensar la llibertat. Atès que el govern Espanyol nega el dret a la memòria i ni tant sols permet atorgar dignitat a les víctimes del feixisme, he decidit recuperar la memòria d’un represalait, el meu pare Jaume, que avui tindria 96 anys. Ell va viure, com molta gent de la seva generació, històries increïbles dignes d’una pel·lícula, però només em referiré a un capítol concret de la seva vida: El Camp de Concentració de Camposancos ( Municipi A Guarda, Pontevedra, Galiza ). Per bé que és un fet molt poc conegut, el franquisme va mantenir durant els seus primers anys, diversos camps de concentració per presoners dels territoris vençuts, en territori espanyol. Aquí en podreu trobar 21 d’ells: “Campos de concentración en España”

Els fets es remuten a l’any 1939, final de la Guerra Civil Espanyola. Durant la fugida de l’exèrcit Republicà cap a França, molts soldats, entre ells el meu pare, Jaume Flamerich, van anar a parar a les platges d’Argelers en ple hivern. Creient en les promeses de perdó per part dels “Nacionals”, el meu pare va tornar a Espanya en tren, via Hendaia. La realitat va ser que, detingut com a “rojo-separatista”, va ser enviat a la plaça de toros de Donostia ( Sant Sebastià), Euskadi. Després d’una setmana al ras, fou traslladat en un vaixell hospital des de Pasaia (Pasajes), cap A Guarda ( Pontevedra) ingressant al camp de presoners, Camp de Concentració de Camposancos, on sovintejaven les pallisses, les tortures i les salvatjades habituals d’un exèrcit feixista. Com va sobreviure els tres mesos que hi va ser? Només ho sap ell, tot i sortir amb tres vèrtebres fracturades. El cas és que la família va aconseguir treure’l d’allà, a canvi de fer una nova “mili” de tres anys més. Sembla una pel·lícula, no? Però va ser un infern real, i només per al meu pare sinó per a moltes persones més.

Aquest estiu, 75 anys més tard, i després de diversos viatges a Galiza, he pogut reunir tota la informació que m’ha permès reconstruir el malson del meu pare: anar a veure Camposancos, parlar amb la gent, fer fotos i descobrir què trobava del passat d’un camp de concentració amagat per la història. L’Estat Espanyol MAI ha reconegut l’existència d’aquests camps de presoners i ha amagat el patiment de tota una generació. Un obscurantisme que no esvaeix moltes preguntes: Quants altres hi van passar? Quants no van sortir mai d’allà? On són els seus cossos?

L’ocultació oficial i sistemàtica d’aquest passat contrasta amb la informació que a la xarxa es pot trobar fàcilment. Només cal cercar per “Campo de concentración de Camposancos” i apareixen nombroses entrades que detallen la miserable vida dels milers de presoners que van passar per l’antic Col·legi dels Jesuïtes. Especialment sorprenent és que, després d’aquest episodi, el col·legi va continuar a com a centre escolar fins fa, aproximadament, deu anys. Una informació colpidora que fa venir al cap si el President del govern Espanyol, Mariano Rajoy (gallec), sempre respectuós amb les lleis, recuperarà la memòria històrica de la seva terra? O serà el flamant rei Felip VI qui netejarà el passat del seu reialme? Tampoc la Companyia de Jesús, exemple de progressisme a molts llocs del món i en la història, pot recordar i reconèixer aquells fets? Adonar-se que només algunes persones grans volen recordar aquesta història és, simplement, esgarrifós. No us podeu ni imaginar els meus sentiments quan vaig veure per primer cop el tètric edifici, sabent el que el meu pare havia patit dins d’aquelles parets…. Mentrestant, el poble espanyol desconeix les barbaritats que es van fer sota la foscor del franquisme.

No és veritat que Espanya en sap molt d’oblidar i amagar la veritat? Els catalans sabem recordar…Però també m’agradaria que el poble de Galiza, recordés i s’enfrontés amb el seu passat. El té davant seu, en un edifici en peu, en un emplaçament que hauria de convertir-se en un santuari del que mai més ha de tornar a passar enlloc del món. Un santuari que hauria de protagonitzar pel·lícules i reportatges. Si hi hagués algú amb prou valentia política, hi hauria d’entrar i excavar sota aquests arbres, sota aquesta vegetació per descobrir els cadàvers encara enterrats. Per descobrir, no només qui en van ser els responsables, sinó recordar tots els governs d’Espanya que han fet mans i mànigues per amagar la memòria històrica, per amagar la realitat d’unes víctimes que no únicament van ser catalanes. No oblidem que per aquí, també hi varen passar molt gallecs i molts espanyols. On són les llistes de presoners? Als arxius de Salamanca? Que es publiquin! On son les llistes de morts? Algunes les veureu només cercant-les per Internet.

El balanç de la gestió de la memòria històrica és decebedor però si ens fixem en el balanç de la relació entre Catalunya i Espanya, no és pot emprar un altre adjectiu que no sigui el de catastròfic. Per què, a dia d’avui què tenim. Doncs 37 anys de camuflar la realitat sota l’empar de la Constitució, 75 anys d’incomprensió i oblit, 300 anys d’ofec i ocupació, i 374 anys més d’intentar absorbir-nos i assimilar-nos com a poble. Però també uns crims que han quedat amagats en el passat que ningú vol reobrir. Serà capaç els governs espanyol o gallec de recuperar el passat, per construir futur? O serà el Parlament Europeu qui haurà d’agafar la responsabilitat d’investigar els crims del franquisme i obrir les fosses comuns d’aquest camp? Lluís Llach ( Campanades a Morts ) YouTube

Potser, simplement, faran oïdes sordes a la reclamació que fa una organització internacional com són les Nacions Unides que reclama a l’Estat Espanyol que actuï amb diligència a favor de les víctimes del franquisme.

No hem d’oblidar el passat, per tenir presents a tantes i tantes persones que varen donar la seva vida per la llibertat i la democràcia fa 75 anys….. Com és possible viure sense incorporar el passat? No parlem de revenja, parlem de democràcia, de drets i deures, de llibertat… I per tant, cal tornar la dignitat als qui la varen perdre en un lloc infame com aquest.

Ara vénen moments on cada ciutadà haurà de saber donar el millor de si mateix, amb la millor voluntat i amb la cara ben alta. La democràcia és la resposta a les preguntes, la llibertat és la resposta per a una societat amb dubtes sobre el seu futur! Sabrem per fi la veritat del que va passar fa 75 anys?

Galego

Jaume Flamerich, prisioneiro de guerra

Esta é a tarxeta de prisioneiro de Jaume Flamerich i Vidal, meu pai, un rapaz de 21 anos que sufriu na súa propia pel a gadoupa do fascismo por defender a liberdade. Xa que o goberno español nega o dereito á memoria e nin sequera permite outorgar a dignidade ás vítimas do fascismo, decidín recuperar a memoria dun represaliado, meu pai Jaume, que tería agora 96 anos. El viviu, coma moita outra xente da súa xeración, historias incríbeis dignas dunha longametraxe, mais só me referirei a un capítulo concreto da súa vida: o Campo de Concentración de Camposancos (A Guarda, Galiza). A pesares de ser un feito pouco coñecido, o franquismo mantivo, durante os seus primeiros anos, diversos campos de concentración nos territorios vencidos en territorio español. Neste enlace podedes topar 21 deles: “Campos de concentración en España”

Os feitos remóntanse ao ano 1939, fina da Guerra Civil Española. Durante a fuxida do exército Republicano cara Franza, moitos soldados, entre eles meu pai, Jaume Flamerich, chegaron ás praias de Argelers, en pleno inverno. Crendo as promesas de perdón dos “Nacionales”, meu pai voltou a España en tren, vía Hendaia. A realidade foi que, detido como “rojo-separatista”, foi enviado á praza de touros de Donosti, Euskadi. Despois de pasares una semana a ceo raso, foi enviado nun barco hospital dende Pasaia até A Guarda, Galicia, sendo internado no campo de prisioneiros, Campo de Concentración de Camposancos, onde abondaban as palizas, as torturas e as salvaxadas habituais do exército fascista. Como puido sobrevivir durante os tres meses que estivo internado? Só el o saba, iso si, saíndo con tres vértebras fracturadas. A súa familia conseguiu sácalo de alí a cambio de facer una nova “mili” de tres anos máis. Parece de película, non é? Mais foi un inferno real, non só para meu pai, senón tamén para moitas outras persoas.

Este verán, 75 anos despois, e tras diversas viaxes a Galiza, fun quen de reunir toda a información que me ten permitido reconstruir o pesadelo do meu pai: ir visitar Camposancos, falar cos seus veciños, facer fotos e descubrir que quedaba do pasado dun campo de concentración agochado pola historia. O Estado Español NUNCA recoñeceu a existencia destes campos de prisioneiros e ten ocultado o sufrimento dunha xeración. Un escurantismo que non resposta moitas preguntas: Cantos prisioneiros estiveron aí? Cantos non saíron nunca? Onde están os seus corpos?

A ocultación oficial e sistemática deste pasado contrasta coa información que pode acharse con facilidade no internet. É buscar “Campo de concentración de Camposancos” e aparecen numerosas entradas que detallan a miserábel vida dos milleiros de prisioneiros que pasaron polo antigo colexio dos Xesuitas. É sorprendente que, despois deste episodio, o colexio continuou a súa actividade como centro educativo até hai, aproximadamente, dez anos. Unha información inquietante que nos fai pensar se o Presidente do goberno español, Mariano Rajoy, galego, sempre respectuoso coas leis, recuperará a memoria histórica da súa terra. Ou será o flamante Rei Filipe VI quen limpará o pasado do seu reino? E, a Compañía de Xesús, exemplo de progresismo en moitas partes do mundo e ao longo da historia, non será quen de lembrar e recoñecer aqueles feitos? É deprimente decatarse de que só algunhas persoas maiores desexan lembrar esta historia. Non sodes quen de imaxinar cales foro os meus sentimentos ao ver por vez primeira ese tenebroso edificio, sabendo o que meu pai tiña sufrido entre aquelas paredes… Namentres, o pobo español descoñece as barbaridades que tiveron lugar durante a escuridade do franquismo.

Non é certo que España sabe moito de esquecer e esconder a verdade? Os cataláns sabemos lembrar… Mais tamén me gustaría que o pobo de Galiza lembrara e se enfrontara ao seu pasado. Téñeno diante deles, un edificio en pé, un lugar que tería que converterse nun exemplo do que xamais deberá ocorrer, en ningunha parte do mundo. Un santuario que fora motivo de películas e reportaxes. Se houbera alguén con valentía política dabondo, entraría para escarvar baixo as árbores, baixo a vexetación, para descubrir os cadáveres que seguen aí enterrados. Para descubrir, no só quen foron os responsábeis, se non lembrar tódolos gobernos de España que se teñen preocupado de agochar a memoria histórica, para esconder a realidade dunhas vítimas que non foron unicamente catalás. Non esquezamos que neste lugar tamén estiveron galegos, e moitos españois. Onde están as listas de prisioneiros? Nos arquivos de Salamanca? Que se publiquen! Onde están as listas de mortos? Algunhas podedes velas só buscándoas por Internet.

É decepcionante o balance da memoria histórica, mais se nos no balance da relación entre Catalunya e España, non se pode utilizar outro adxectivo que non sexa o de catastrófico. Porque, a día de hoxe, que temos? Pois 37 anos de camuflar a realidade baixo o amparo da Constitución, 75 anos de incomprensión e esquecemento, 300 anos de afogamento e ocupación, 374 anos de tentar absorbernos e asimilarnos como pobo. Pero tamén uns crimes que quedaron agochados no pasado e que ninguén quere reabrir. Serán capaces os gobernos español ou galego de recuperar o pasado, para construír o futuro? Ou será o Parlamento Europeo quen terá que tomar a responsabilidade de investigar os crimes do franquismo e abrir as fosas comúns deste campo? Lluís Llach ( Campanades a Morts ) YouTube Cecais, simplemente, farán oídos xordos á reclamación dunha organización internacional como é son as Nacións Unidas que reclaman ao Estado Español que actúe con dilixencia en favor das vítimas do franquismo.

Non debemos esquecer o pasado, para poder ter presentes a tantas e tantas persoas que deron a súa vida pola liberdade e a democracia hai 75 anos… como é posíbel vivir sen incorporar o pasado? Non falamos de vinganza, falamos de democracia, de dereitos e deberes, de liberdade… E polo tanto, é preciso devolver a dignidade a aqueles que a perderon nun lugar infame coma este.

Agora chega o momento en que cada cidadán terá que saber dar o mellor de si mesmo, coa mellor vontade e coa cabeza ben alta. A democracia é a resposta ás preguntas,a liberdade é a resposta para unha sociedade con dúbidas sobre o seu futuro. Saberemos por fin a verdade sobre o que aconteceu hai 75 anos?

English / Español

This is the prisoner passport of my father, Jaume Flamerich i Vidal. Just a boy of 21 years old who suffered the darkness to defend freedom from fascism in his own skin.

The Spanish government denied the right to remember and not even help give dignity to the victims of fascism, so I decided to retrieve the historical memory of my dad, who today would have been 96 years old. He lived, like many other boys of his generation, amazing stories worthy of films. But I only want to talk about one chapter of his life: The concentration camp of Camposancos( Located in A Guardia, Pontevedra, Galiza ). Although it’s an unknown fact, Franco’s dictatorial government maintained during its early years, several concentration camps for prisoners from the territories was conquered in Spain. Here you will find 21 of them ,“Concentration camps in Spain”

During the last days of the Spanish Civil War, in the summer of 1939, the Republican army was fleeing to France. My father, Jaume Flamerich, was one of them and he finished in the beaches of Argelers, in winter of 1939.They believed the promises of forgiveness of the new Spanish fascist government. Travelling by train trough Hendaia, the prisoners arrived at the bullring of Donostia( Sant Sebastian ), Euskadi. Obviously my father was one of those arrested as a separatist communist. After a week sleeping outdoors, he was sent by a hospital ship from Pasaia (Pasajes), to A Guarda( Pontevedra) and he entered into the prisoners camp, The Concentration Camp of Camposancos, where the beatings, torture and atrocities of a fascist army were usual. How he survived the three months he stayed there? Only he knew, even going out with three fractured vertebrae. At the end, his family could take him out of the camp, in exchange to do a new military service of three years with the new fascist army. It sounds like a film, really? But this is true. The true hell that my father among other young men lived.

It was this last summer, 75 years later, and after some visits to Galiza, when I obtained all the information to follow the nightmare of my father in conditions more favourable to him. I traveled to Camposancos, talked with natives, took pictures and discovered the past of a concentration camp hidden by the history. The Spanish government NEVER acknowledged the existence of the concentration and prison camps and it has hidden the suffering of a generation. But this doesn’t dispel many questions: How many people stayed there? How many never got out of its walls? Where are the bodies buried?

Probably in any case, the official concealment is not enough and we can find information about the concentration camp on the net, just searching “Camposancos concentration camp”. There it’s explained the miserable life of thousands of prisoners that stayed in the ancient Jesuit school. A school that was opened again after this period and remained opened until 10 years ago. Mr. Mariano Rajoy, president of the Spanish government and born in Galiza, always respecting the law, will he recover the historical memory of his land? Or Felip VI the brand new king, will clean the past of his kingdom? And also the Jesuits, example of progressism in many places around the world, could they remember and recognise their past?

Extremely terrifying it’s to know that only some elderly people want to remember this part of the history. You cannot imagine my feelings at that moment, knowing that my father had been suffering inside those walls … The Spanish people do not know the atrocities that were made under dark regime.

It is not true that Spain knows a lot to forget and hide the truth? Catalan people know how to remember… But I like that the people from Galiza will remember and confront its past. It’s in front of them. It’s in a building. On that place would be a monument of something that humanity must not repeat never again. Films and documentaries should be done about this. It’s a sanctuary that must be part of films and documentaries. A place for who will have enough political courage should go inside and dig under the trees, under the vegetation and discover the bodies that are still buried there. It’s not only the job to discover who were responsible, it’s something to remind all the Spanish governments that tried to hide the historical memories of that place. And we must not forget that on that place a lot of Galicia and Catalan people stayed. Where are the lists of prisoners? In the Salamanca files? They must see the light! Where are the lists of death people? You could find some of them on the net.

The balance of the management of historical memory is disappointing but if you look at the balance of the relationship between Catalonia and Spain, you can not use another adjective that is not catastrophic . And what we have today? We have 37 constitutional years of camouflage reality, 75 years of misunderstanding and neglect, 300 years of breathlessness and occupation, and 374 years trying to absorb and assimilate ourselves as a nation. And at the same time there are crimes forgotten in the past that no one wants to open again. Will the Spanish and Galician governments be able to open past to build the future? Will the European Parliament be who takes the responsibility to investigate the franquisme crimes and open the graves of this camp? LluísLlach( Campanades a Morts ) YouTube It’s the United Nations who asks the Spanish government to act diligently on behalf of the victims of Francoism.

We must never forget the past. We must have in mind the life of thousands of people who died for the liberty, freedom and democracy 75 years ago. How can we live without cleaning our past? Can we talk about revenge? Never. We are talking about democracy, human rights, and for those who died for others could achieve freedom. And so, returning dignity to those who lost it in an infamous place like this.

Ending my reflections now comes the moment where every citizen should know how to give the best of himself, with his head held high. Democracy is the answer of questions and liberty is the answer for a society that are doubting about its future! Will we know all the truth of what happened 75 years ago at the end?

Español

Jaume Flamerich, prisionero de guerra

Esta es la targeta de prisionero de Jaume Flamerich i Vidal, mi Padre, un muchacho de 21 años, que sufrió en su propia piel, la garra del fascismo por defender la libertat.

Ya que el gobierno Español niega el derecho a la memoria y ni tan solo permite otorgar dignidad a las víctimas del fascismo, he decidido recuperar la memoria de un represaliado, mi padre Jaume, que ahora tendría 96 años. El vivió, como mucha gente de su generación, historias increibles dignas de una película, pero solo me referiré a un capítulo concreto de su vida: El Campo de Concentració de Camposancos ( Municipi A Guarda, Pontevedra, Galiza ). A pesar de ser un hecho poco conocido, el franquismo mantuvo durante sus primeros años, diversos campos de concentración para los prisioneros de los terriorios vencidos en territorio español. Aquí podeis encontrar 21 de ellos: “Campos de concentración en España”

Los hechos se remontan al año 1939, final de la Guerra Civil Española. Durante la huida del ejercito Republicano hacia Francia, muchos soldados, entre ellos mi padre, Jaume Flamerich, llegaron a la playas de Argelers en pleno invierno. Creyendo en las promesas de perdón de los “Nacionales”, mi padre regresó a España en tren, vía Hendaia. La realidad fue que, detenido como “rojo-separatista”, fue enviado a la plaza de toros de Donostia (San Sebastián), Euskadi. Después de pasar una semana a cielo raso, fué trasladado en un barco hospital desde Pasaia (Pasajes), hacia A Guarda (Pontevedra) siendo internado en el campo de prisioneros, Campo de Concentración de Camposancos, donde abundaban las palizas, las torturas y las salvajadas habituales de un ejército fascista. ¿Cómo pudo sobrevivir durante los tres meses en que estuvo internado? Solo él lo sabe, eso sí saliendo con tres vértebras fracturadas. Su familia consiguió sacarlo de allí a cambio de hacer una nueva “mili” de tres años mas. ¿Parece una película, no?. Pero fué un infierno real, no sólo para mi padre sinó tambien para muchas otras personas.

Este verano, 75 años después, y tras diversos viajes a Galicia, he podido reunir toda la información que me ha permitido reconstruir la pesadilla de mi padre: ir a visitar Camposancos, hablar con sus gentes, hacer fotos y descubrir que quedaba del pasado de un campo de concentración escondido por la historia. El Estado Español NUNCA ha reconocido la existencia de estos campos de prisioneros y ha ocultado el sufrimiento de toda una generación. Un oscurantismo que no responde a muchas preguntas: ¿Quantos prisioneros estuvieron allí? ¿Quantos ya no salieron nunca de allí? ¿Dónde están sus cuerpos?

La ocultación oficial y sistemática de este pasado contrasta con la información que se puede encontrar fácilmente en la red. Sólo es preciso buscar “Campo de concentración de Camposancos” y aparecen numerosas entradas que detallan la miserable vida de los miles de prisioneros que pasaron por el antiguo Colegio de los Jesuitas. Es sorprendente que, después de este episodio, el colegio continuó su actividad como centro escolar hasta hace, aproximadamente, unos diez años. Una información inquietante, que nos hace pensar si el Presidente del gobierno español, Mariano Rajoy (gallego), siempre respetuoso con las leyes, ¿recuperará la memoria histórica de su tierra? O ¿será el flamante Rei Felipe VI quien limpiará el pasado de su reino? Y la compañía de Jesús, ejemplo de progresismo en muchas partes del mundo y a lo largo de la historia, ¿no puede recordar y reconocer aquellos hechos?.

Es deprimente darse cuenta que sólo algunas personas mayores quieren recordar esta historia. No podeís imaginaros cuales fueron mis sentimientos al ver por primera vez aquel tétrico edificio, sabiendo lo que mi padre había sufrido entre aquellas paredes….. Entretanto, el pueblo español desconoce las barbaridades que tuvieron lugar bajo la oscuridad del franquismo.

¿No es cierto que España sabe mucho de olvidar y esconder la verdad?. Los catalanes sabemos recordar….. Pero también me gustaría que el pueblo de Galicia recordara y se enfrentara a su pasado. Lo tienen delante de ellos, un edificio en pie, un lugar que tendría que convertirse en ejemplo de lo que no debe ocurrir jamás, en ninguna parte del mundo. Un santuario que fuera motivo de películas y reportages. Si hubiera alguien con suficiente valentía política, entraría para excavar bajo los árboles, bajo la vegetación, para descubrir los cadáveres que siguen ahí enterrados. Para descubrir, no sólo quienes fueron responsables, sinó recordar todos los gobiernos de España que se han preocupado de esconder la memória histórica, para esconder la realidad de unas víctimas que no fueron únicamente catalanes. No olvidemos que en este lugar también estuvieron gallegos y muchos españoles. ¿Dónde están las listas de prisioneros? ¿En los archivos de Salamanca? ¡Que se publiquen! ¿Dónde están las listas de los muertos? Algunas las podeís ver solo buscándolas por Internet.

Es decepcionante el balance de la gestión de la memória histórica, pero si nos fijamos en el balance de la relación entre Cataluña i España, no se puede utilizar otro adjetivo que no sea el de catastrófico. Porque, ¿a día de hoy que tenemos? Pues 37 años de camuflar la realidad bajo el amparo de la Constitución, 75 años de incomprensión y olvido, 300 años de ahogo y ocupación y 374 años mas de intentar absorvernos y asimilarnos como pueblo. Pero también unos crímenes que han quedado escondidos en un pasado que nadie quiere reabrir. ¿Serán capaces los gobiernos español o gallego de recuperar el pasado, para construir futuro? O ¿será el Parlamento Europeo que tendrá que tomar la responsabilidad de investigar los crímenes del franquismo y abrir las fosas comunes de este campo? Lluís Llach ( Campanades a Morts ) YouTube

Quizás, simplemente, harán oídos sordos a la reclamación de una organización internacional como es las Naciones Unidas que reclaman al Estado Español que actúe con diligencia a favor de las víctimas del franquismo.

No hemos de olvidar el pasado, para poder tener presentes a tantas y tantas personas que dieron su vida por la libertat y la democracia hace 75 años….. ¿Cómo es posible vivir sin incorporar el pasado? No hablamos de venganza, hablamos de democracia, de derechos y deberes, de libertat…. Y por lo tanto, es preciso devolver la dignidad a aquellos que la perdieron en un lugar infame como este.

Ahora llega el momento en que cada ciudadano habrá de saber dar lo mejor de sí mismo, con la mejor voluntad y con la cara bien alta. La democracia es la respuesta a las preguntas, la libertat es la respuesta para una sociedad con dudas sobre su futuro! ¿Sabremos por fin la verdad de lo que ocurrió hace 75 años?

Tres reflexions des del sentiment de pertinença convergent

No hem de renunciar a l’objectiu de la Transició Nacional. Ni un pas enrere pel dret a decidir, i que el poble digui el què vol, amb llibertat i serenor, i en el millor moment per guanyar la consulta.

Aquest procés es va posar en marxa fa tot just 8 mesos amb el canvi de Govern, a poc més d’un any del Congrés de Reus, i tot i així tenim la sensació d’anar tard? Aquests processos son, més que llargs, complexes i feixucs. I que ens pensàvem? Que no hi hauria guerra bruta?

Plantar cara significa ser valents i sobre tot, sobre tot, anar units.

Una de les mancances del poble català ha estat la seva poca cohesió des de fa 500 anys, el foc amic, la desconfiança entre germans. Només la unió i la força de tots farà possible el que ara sembla impossible. ”Ells” en els temes d’Espanya van a una i en això no podem pas equivocar-nos de nou. CDC es i ha de seguir sent la referència en la política catalana. CDC també dona exemple en la renovació democràtica, aprovant el nostre codi ètic, com partit sà, net i democràtic que som.

La nostra orquestra nacional, el govern, el partit, la coalició, i l’espai sobiranista català ha de tocar sense desafinar. Alguns que fan el “repicó” sovint “durant” massa cops, encara no ho han entès. El nostre públic, el poble català, espera una bona simfonia, i tenim un sol director d’orquestra, el President Mas.. El primer President del nou Estat Català.

2. Hem d’estar tots al costat del President

A vegades sembla que només hi haurà consulta perquè ERC ho hagi exigit i estipulat en el pacte de governabilitat, però cal recordar que al nostre programa ja hi fèiem esment, va estar present en tota la campanya electoral, i ho està en l’obra de govern, tal i com va explicar el President aquesta mateixa setmana.

Ara bé, en un món on les noticies duren unes hores i només es llegeixen els titulars, cal un esforç encara més gran, no només del Govern, si no també del partit en difondre, explicar, debatre cada dia i a tot arreu, tant l’obra de Govern, com els objectius nacionals, econòmics i socials. Ja ho fem, però només és un recordatori que no ens podem esgotar de fer-ho cada dia i a tot el territori. Hem de projectar la il·lusió del nou Estat en l’imaginari col·lectiu, hem de visualitzar molt més quin país tindrem i en quin país viurem.

El mèrit per assolir el nostre projecte serà convèncer a barris on el nostre missatge és més refractari, explicant que les seves problemàtiques tenen més possibilitats de millorar en un nou estat més pròsper i social, on hi ha un lloc per a ells “també en castellà”. Hem de re alimentar (cada dia) la il·lusió dels catalans.

3. La política es fa al carrer i a internet. Política 2.0

Com no, em deixareu aportar quelcom diferencial, la comunicació 2.0, o millor dit, la política 2.0

Els nostres avantpassats s’avisaven a cop de campana perquè el missatge anés ràpidament. Les campanes reunien la a gent a la plaça i a la plaça es debatia i es decidia.

Avui és el que passa amb les xarxes socials, especialment twitter i facebook. La gent sent campanes, la gent va a les xarxes socials i allà es debat el que es fa i el que no, o com i qui genera opinió. Aquest mitjà dóna el pols del poble i a més, ens permet fer-ho en anglès i per tot el món. Hem de fer un pas més. Igual que tenim la nostra identitat i cuidem la nostra reputació en les nostres viles i ciutats, ens hem de proveir també d’una identitat digital per explicar en aquestes “noves places” què fem des dels diferents governs on estem (Generalitat i municipals), des dels grups a la oposició, però també la feina que es fa com a diputats i diputades.

Els convergents en sabem molt d’anar a fer “mercats”: escoltem i expliquem, però ara, a més, hem d’anar a twitter, facebook o d’altres espais en el món virtual. Hem de ser-hi presents. No hi podem faltar.

Carles Flamerich, President de la sectorial TIC de Convergència Democràtica de Catalunya

Internet will not fulfill the law of business hours.Internet no complirà la llei d’horaris comercials.

In recent weeks we have seen how the commerce sector tries to deal with a new attack to Catalonia by the Spanish government. This time by the Royal Decree Law 20/2012, that invades competences on commerce that the Government of Catalonia has and, therefore, has been appealed by the government.

Leaving aside the fact that this is yet another example of political recentralization of Spain and that this would take us a while, this episode sparked some thoughts that I wanted to share.

The meeting point for commerce and information society (the field i can talk widely) is the e-commerce. And that’s the reason of the headline: Internet will not fulfill the law of business hours. While some are considering how to deal with the negative impact that the decree will have on the current commerce model, the youngsters and used to online life, that are both current and future consumers, are demanding and pushing to develop our business online.

For some time now we are living the migration to the network, either a business or a politician, either a website or a twitter profile. The fact is that internet breaks the barriers of space and time. I give you an example: the domain .cat, which was the second domain that grew the most in 2012. The domain .cat goes beyond the space of Catalonia and it behaves I the global internet, not like others want but according to the will of the Catalans who were committed to the network through this domain.

Technologists have slang that we can consider a little “special” and when we talk, we look weird to them, especially in some circles. But it is not because of the “language” we use that we are not understood sometimes. The message means a change in habits. The progress towards the information society is more than having a website or a smart phone. It represents rethinking, as we talked about commerce, our business. We must defend our business model “offline” but we can’t stop here. We need to move our businesses “online”. What are the fears? On the Internet there’s no business hours or holidays. On the Internet, everything is sold on an equal playing field. Internet is true democracy, and therefore anyone with a good product and service, will succeed.

En les darreres setmanes hem pogut veure com el sector del comerç intenta fer front a un nou atac a Catalunya per part del govern espanyol. Aquest cop pel reial decret llei 20/2012, on s’envaeixen les competències que la Generalitat de Catalunya té sobre comerç i que, per tant, ha estat recorregut pel propi govern.

Deixant de banda el fet que aquest és un exemple més de les polítiques recentralitzadores de l’estat espanyol i que en tindríem per parlar-ne una bona estona, aquest episodi m’ha suscitat algunes reflexions que volia compartir.

El punt de trobada entre el comerç i la societat de la informació (l’àmbit que conec abastament), és el comerç electrònic o e-commerce. I per això aquest titular: Internet no complirà la llei d’horaris comercials. És a dir, mentre uns es plantegen com fer front l’impacte negatiu que tindrà el decret llei en el model comercial actual, els més joves i habituats a la vida a la xarxa, que alhora son els consumidors actuals i futurs, ens demanen i empenyen a evolucionar el nostre comerç cap a la xarxa.

Ja fa temps que vivim la migració cap a la xarxa, ja sigui un comerç, com un polític, ja sigui amb una web o amb una identitat a twitter. El fet és que internet, trenca les barreres de l’espai i el temps. Un exemple, el domini punt cat, que va ser el segon domini que més va créixer el 2012. El domini punt cat traspassa l’espai de Catalunya i es comporta en la globalitat que representa internet, no segons els límits que ens vulguin imposar des de fora, sinó segons la voluntat dels catalans i catalanes que aposten estar a la xarxa amb aquest domini.

Els tecnòlegs tenim un llenguatge una mica “especial” i quan parlem, ens miren de forma estranya, especialment en alguns àmbits. Però no és pel “llenguatge” que utilitzem pel que no ens entenen. És pel canvi d’hàbits que representa. Avançar cap a la societat de la informació, és més que tenir una web o un mòbil intel·ligent. Representa repensar, ja que parlàvem de comerç, el nostre negoci. Cal defensar el nostre model comercial “offline” però no ens hem de quedar aquí. Hem d’avançar i transportar-lo també a l’àmbit “online”. Quines son les pors? A internet, no hi ha horaris comercials ni dies festius. A internet, tot el que es ven juga en igualtat de condicions. Internet és veritable democràcia, i per tant, qui tingui un bon producte i servei, serà qui triomfarà.

Formal error or insurmountable impasse?Defectes de forma o encaix impossible?

Every day sees new attacks in the central government’s offensive against Catalonia and the process of national transition, through its most tendentious and active branches in the fight against our national freedom. Clearly, we are referring to the Spanish judiciary. And I refer to the ‘judiciary’ not as a public power responsible for administering justice in society, but as an abstract concept at the service of Spanish centralism, given that, as is shown blatantly day after day, Spain has openly given up any pretence of hiding the hierarchical subservience of the judiciary, and obviously the legislative branch, to the executive of the PP.

The substitution of the chief prosecutor for Catalonia, Martín Rodríguez Solís, for having stated that he considered it legitimate for Catalonia to hold a referendum on self-determination is so vicious an attack on the very foundations of modern democracy that it is difficult to believe it is happening in the 21st century. Yet it is. It happened just one week ago. An event that will appear in the history books as the final straw for the history of Catalonia and Spain. And just to underline the magnitude of the attack on our democracy for people reading those future history books, another highly significant event took place in the last few days, despite its lack of media coverage: the reversal, by the Supreme Court of Catalonia, of the constitutional decree of the Association of Telecommunications Engineers of Catalonia (CETC) due to ‘formal errors’ in the announcement and procedures of the assembly at which the request for the constitution of the CETC was approved. A further effort by our telecommunications engineers to provide a better, more immediate service to our public has been cut down from the very start by the Spanish judiciary, with the added cynicism of citing ‘formal reasons’.

How curious that it is the Spanish powers, so adept at manipulating and destroying the expressions of freedom by the people they have been repressing for centuries, who should talk about formal errors; there is currently no bigger formal error in Europe than the Spanish State. Obviously, Madrid knows this, realises that the whole of Europe knows this and no longer hides its efforts to cripple any step forward made by our country, whatever its nature. It is somehow comforting to see this state of anxiety revealed through such judicial sentences day after day. But the Catalans will know when to choose between the law and legitimacy, if the Spanish State insists on preventing them from going hand in hand. They will know what decision to make. And, as the poet said, we shall be ever faithful. Let there be no doubt. We shall be ever faithful.

Nous atacs se sumen aquests dies a l’ofensiva del Govern Central contra Catalunya i el procés de transició nacional a través d’un dels seus braços més tendenciosos i actius en la lluita contra la nostra llibertat nacional. Parlem, evidentment, del poder judicial espanyol. I parlo del “poder judicial”, no com a poder públic encarregat d’administrar justícia a la societat sinó com a concepte abstracte al servei del centralisme espanyolista atès que, com de forma flagrant se’ns mostra dia a dia, Espanya ha renunciat obertament a ni tan sols dissimular la dependència jeràrquica del poder judicial –òbviament també del legislatiu- de l’executiu del PP.

La destitució del Fiscal en Cap de Catalunya, Martín Rodríguez Solís per haver manifestat que considerava legítim que Catalunya aspiri a celebrar una consulta d’autodeterminació– és un atemptat tan salvatge contra la base de qualsevol democràcia moderna que ens sembla impossible que estigui passant al segle XXI. Però sí. Ha passat fa ara tot just una setmana. Un d’aquells fets que quedaran marcats als llibres d’història com un punt d’inflexió final entre la història de Catalunya i Espanya. I perquè aquells qui consultin les hemeroteques en el futur tinguin consciència de la magnitud de l’ofensiva que la nostra democràcia està patint, aquests dies també ha tingut lloc un altre fet molt significatiu per la seva rellevància, més que no pas per la seva transcendència mediàtica: l’anul·lació, per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, del decret de constitució del Col·legi d’Enginyers de Telecomunicació de Catalunya (CETC), tot al·legant “defectes formals” de la convocatòria i la celebració de l’assemblea en la qual va ser aprovada la sol·licitud de constitució del CETC. Un nou esforç dels nostres professionals de l’enginyeria de telecomunicació per dur un servei més proper i millor als nostres ciutadans, decapitat a les primeres de canvi pel poder judicial espanyol, amb l’afegit cinisme de fer-ho per “motius de forma”.

És curiós que els poders espanyols, tan avesats a manipular i destruir qualsevol expressió de llibertat dels pobles que porten tants segles reprimint, parlin de defectes de forma; no hi ha actualment defecte de forma més gran a Europa que el mapa de l’Estat Espanyol. És evident que Madrid ho sap, sap que tot Europa ho sap i ja no s’amaga de posar pals a les rodes a qualsevol –sigui quin sigui- pas endavant del nostre país. D’alguna forma és reconfortant que cada dia se’ns informi del seu estat de nerviosisme a través d’aquestes sentències judicials. Però els catalans sabrem quina triar si –com l’Estat Espanyol s’entesta a no permetre que vagin de la mà l’una de l’altra- ens obliguen a escollir entre la llei i la legitimitat. Sabrem quina decisió prendre. I com deia el poeta, ens mantindrem fidels. Que no en tinguin cap dubte. Ens mantindrem fidels.

Catalonia and the 8th Mobile World Congress: the 21st CenturyCatalunya i el 8è Mobile World Congres: el segle XXI

Catalonia has to build its 21st century existence. What do I mean by that? Since the recovery of democracy in the mid-70’s, Catalan society and politicians have tried to build a space of freedom within the new democratic Spanish state.

We, the Catalans, wanted to be ourselves within the already existing structures. But after 30 years trying, we realize that this is impossible. So here we are in the second decade of the 21st century trying to explain to the world that Catalonia now needs to build its own structures. Internet, the global network, has to help us with our aim. Fortunately technology provides great tools that make everything more transparent and democratic.

You may remember how the Chiapas conflict was shown to the world thanks to a student from Texas who made the first Zapatista Army of National Liberation website, publishing all their communiques. From there on, different groups and Internet websites spread their struggle to the world.

Nowadays, mobile technologies let us inform the world in seconds of what is happening, for example when on September 11th in Barcelona more than one and a half million people called to the world to be heard and to be helped.

And we must go on with this spirit through the free communication platforms: blogs, social networks and websites. They allow us to join large civic majorities, working peacefully for the international community to take a serious, democratic and unflinching part on this issue.

Barcelona has just hosted its 8th Mobile World Congress and this has been a great international showroom for Catalan technological companies. This has been not only now but always, because we feel we form part of this world. We want to be Catalans in the world as we were in the past. At this Congress, the 72.000 people attending could see we have a competitive and talented character to offer the world. I’m sure some of those attending this congress have discovered that we are not the way some “traditional” Spanish media explain to the world… although they also use free communication platforms.

Post published in Help Catalonia on March 5th of 2013

Catalunya ha de construir la seva existència en el segle XXI. Què vull dir amb això? Des de la recuperació de la democràcia a mitjans dels 70, la societat i els polítics catalans van tractar de construir un espai on sentir-nos en llibertat integrat dins del nou estat democràtic espanyol.

Nosaltres, els catalans, volíem poder sentir-nos nosaltres mateixos en les estructures ja existents. Però després de 30 anys intentant-ho, hem descobert que això és impossible. Així que aquí estem, en la segona dècada del segle 21, tractant d’explicar el món que ara, Catalunya necessita construir les seves pròpies estructures. Internet, la xarxa global, ha de ajudar-nos en el nostre objectiu. Afortunadament, la tecnologia ens ha donat moltes eines i molt bones, que fan que avui en dia, tot pugui ser més transparent i democràtic.

Potser recordareu com el conflicte de Chiapas es va donar a conèixer al món gràcies a un estudiant de Texas que va fer el primer lloc web de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional, on es publicaven totes les comunicacions d’aquesta organització. A partir de llavors, diferents grups i llocs web han explicat al món la seva lluita.

Avui en dia, les tecnologies mòbils ens permeten informar a tot el món en qüestió de segons el que va succeir, per exemple, l’11 de setembre a Barcelona, on més d’un milió i mig de persones van reclamar el món ser escoltats i ser ajudats.

I hem de seguir amb aquest esperit a través de les plataformes de comunicació “lliures”: blocs, xarxes socials i llocs web. Aquestes plataformes ens han de permetre ajuntar grans majories, pacíficament i de manera cívica treballant per a que la comunitat internacional prengui part seriosa, democràtica i sense por en aquesta qüestió.

Barcelona acaba celebrar el seu vuitè Congrés Mòbil Mundial i això ha estat una gran sala d’exposició internacional per les empreses tecnològiques catalanes. Això ha estat ara, però també sempre, perquè ens sentim part d’aquest món. Ens agrada ser catalans al món com ho vàrem ser en el passat. En aquest Congrés, 72.000 assistències han pogut veure que tenim un caràcter competitiu i amb talent per oferir al món. Estic segur que alguns dels assistents d’aquest congrés ha descobert que no som com alguns mitjans de comunicació espanyols “tradicionals” expliquen… encara que també utilitzin plataformes “lliures” de comunicació.

Article publicat al web Help Catalonia el 5 de març de 2013

It is not possible to do politics in 140 charactersEn 140 caràcters no es pot fer política

Isn’t that right? It is not possible. This is the comment we often hear from those, like me, who have the profound certainty that digital technologies are a revolutionary tool to convey our message to the people. But no. It is not possible. 140 characters does not allow enough room for profundity, for nuance, and therefore, it is difficult to convey the complexity and emotion of the political message.

And still, there are many like me who continue to believe. We believe that the digital world is a platform that can be used with skill to portray reality and to modify it; to get our message out there and strengthen it with other people´s contributions in order to give more visibility to our politics and draw them closer to the social realities of our citizens.

We live in a world where traditional written press is inevitably migrating towards digital content, and in turn, this is moving towards mobile devices that we all have in our pockets and though which we keep ourselves informed, and which also gives us the option to immediately choose any content, as well as to give an opinion there and then, without needing to wait and go to the newsstand the next day in order to find out what happened yesterday.

We have all of this technology on hand in order to be at the forefront, to lead, to focus the main ideas of our message and get straight to the point, in order to convey and counterbalance, to carry out pedagogical techniques and immediately fight the enemies of our country with conviction, creativity and intelligence. All of this is what 2.0 offers us.

Yet there are still those who are of the opinion that it is not possible to give a proper argument in 140 characters. I ask myself far too often, despite tangible and spectacular evidence in cases like Barack Obama’s victorious presidential election in the USA, why he still mistrusts the power of 2.0 – most probably due to the fear of the unknown or perhaps because his technocrats haven´t explained it well enough. That is the reason why me and my colleagues from the ICTs at Convergència Democràtica de Catalunya (The Democratic Convergence of Catalonia) are committed to continue working to show that the Internet is accessible to everyone, and that we must not be scared of technology, and neither should it separate us from humanity nor the political message it contains, because it is technology that defines us as human beings.

Take a look at this image:

This is a map of Europe according to the languages used through short messages on Twitter. Take a look at the prevalence of Catalan in our region. Is it possible to write a text – however long is it – which could illustrate in a more tangible manner the existence of our language and our identity in the eyes of the whole planet?

And this is just an image made out of texts which are much smaller than a thousand words…

Very soon we won´t need these kind of maps in order for the world to know who we are; our government is working towards the national transition of Catalonia; it is walking towards independence, and one day our flag will fly alongside other national flags in front of the United Nations building in New York. And when that happens, that very day, we will all remember the words that an old Catalan genius, Pau Casals, once said back in the 1970s, in order for the entire planet to know of our fight: Catalonia is an oppressed nation. And when we count the number of characters, we will see that there are – only 32. And we will smile, because that day Catalonia will stop being an oppressed nation.

Oi que no? No es pot. Aquest és el comentari que sentim sovint els qui, com jo, tenim el profund convenciment que les tecnologies digitals són una eina revolucionària per fer arribar el nostre missatge a la gent. Però no. No es pot. Amb 140 caràcters no hi ha espai per a la profunditat, per al matís, i per tant no s’hi pot vehicular la complexitat i l’emotivitat del missatge polític.

I malgrat tot, hi ha molts com jo que hi continuem creient. Creiem que el món digital és una plataforma que pot ser usada amb mestratge per copsar la realitat i per modificar-la; per fer arribar el nostre discurs i enfortir-lo amb les aportacions dels altres; per donar més visibilitat a les nostres polítiques i apropar-les a les realitats socials de la nostra ciutadania.

Vivim en un món on la premsa en paper està migrant de forma inexorable vers els continguts digitals, i aquests vers els dispositius mòbils que duem a la butxaca i a través dels quals ens informem i que ens donen l’oportunitat de seleccionar amb immediatesa continguts i d’opinar aquí i ara, sense necessitat d’esperar a baixar al quiosc al dia següent per saber què va passar ahir.

Tenim tota aquesta tecnologia al nostre abast per anar al capdavant, per liderar, per focalitzar les idees principals del nostre discurs i anar a barraca, per transmetre i contrarestar, per fer pedagogia i combatre els enemics del nostre país, amb immediatesa, contundència, creativitat i intel·ligència. Tot això és el que ens ofereix el 2.0.

I malgrat tot, encara hi ha qui diu que no es pot argumentar en 140 caràcters. Em pregunto massa sovint si, malgrat les evidències de casos tan tangibles i espectaculars com ara les campanyes presidencials victorioses de Barak Obama als Estats Units, qui encara recela del poder del 2.0 no ho fa, en realitat, per la por al desconegut o perquè els tecnòlegs no ens hem explicat encara prou bé. Per aquest motiu, jo i els meus companys de sectorial TIC de Convergència Democràtica de Catalunya ens comprometem a continuar treballant per mostrar que internet és accessible a tothom, i que no ens ha de fer por la tecnologia ni ens ha de separar de les humanitats i el discurs polític que conté, car és exactament la tecnologia allò que ens defineix com a éssers humans.

Fixeu-vos en aquesta imatge:

Es tracta d’un mapa d’Europa segons les llengües que s’usen a través dels curts missatges de Twitter. Fixeu-vos en la prevalença del català en el nostre territori. És possible escriure un text –per llarg que sigui- que il·lustri de forma més tangible l’existència de la nostra llengua i la nostra identitat a ulls de tot el planeta?

I només és una imatge feta de textos que són molt més petits que mil paraules…

En breu no ens caldran mapes d’aquesta mena perquè el món sàpiga qui som; el nostre Govern està treballant vers la transició nacional de Catalunya; està caminant vers la nostra independència i un dia la nostra bandera onejarà al costat de la resta de banderes nacionals al davant de l’edifici de les Nacions Unides a Nova York. I quan això passi, aquell dia, tots podrem recordar una frase que un vell geni català, de nom Pau Casals, per allà als anys 70 del segle passat, va pronunciar a la seva seu i va fer que tot el planeta conegués la nostra lluita: Catalonia is an oppressed nation. I comptarem els seus caràcters, i ens en sortiran –només- 32. I somriurem, perquè aquell dia Catalunya haurà deixat de ser una nació oprimida.

The ghostly spectre of the Spanish governmentL’espectre fantasmal del govern espanyol

Today, we will get straight to the point because the issue is rather self-explanatory and it illustrates the interests of the Spanish Government with regards to the democratic aspirations of the Catalan nation from an event that apparently might have seemed quite incidental.

Let´s get started: I find out that the Spanish government is bringing the Catalan audiovisual legislation to the Constitutional Court. Right there and then, I lock myself in my office and I start investigating the case, because it´s not the first time that this has happened – first, it was the PSOE political party, and now, the PP – I quickly find out that it is happening for the same reason as before: due to the articles that refer to the radio-electric spectrum of the Catalan audio-visual legislation. And that is not all. What makes the whole thing quite astonishing – and I am obviously speaking metaphorically, because the official bulletins and the session newspapers don’t lie – given that 2 out of the 3 articles that the PP political party is taking to the Constitutional Court in Madrid are exactly the same 2 amendment articles from the Catalan PP party regarding the Catalan audio-visual legislation. Can you see where I am going with this? The PP is taking exactly the same articles to the Constitutional Court in Madrid that were written by the Catalan PP political party.

Leaving aside the absurd, and in reality, quite vignette-like appearance of this demonstrated lack of coordination and incompetence of the Catalan PP Trojan horse in relation to their own headquarters, what is essential and relevant to look at is that for quite a long time now, the central government, regardless of the party in power, PSOE or PP, by the use of various chicaneries and legal strategies, is always trying to steal our jurisdictions and legal bodies regarding the radio-electric spectrum, which basically is our national audio-visual environment. Their next step in that regard, is to try to eliminate the 2nd MUX of the CCMA (Catalan Corporation of Media), with the eventual objective of controlling, restricting and conditioning the independence of our communications space. Quite right: condition our independence. Until it is eliminated.

What are we left with then, but our obligation to all work together in order to free Catalonia of the burden of the Government in Madrid? What are we meant to do when our legitimacy is continously being stepped on by the ongoing and undisrupted chain of Spanish laws and their higher courts?

The answer is very clear. We all have to walk together towards our own State, without letting the spectre of the central government stop us on the road ahead.

Avui anirem força a barraca, perquè el tema és autoexplicatiu i ens il•lustra els interessos del Govern espanyol respecte les aspiracions democràtiques del poble de Catalunya a partir d’un fet aparentment anecdòtic.

Comencem: m’assabento que el govern espanyol porta al Tribunal Constitucional la llei catalana de l’audiovisual. Ràpidament em tanco al despatx i investigo el tema, perquè no és el primer cop que succeeix –primer, per part del PSOE, i ara, pel PP-, i descobreixo que és pel mateix motiu: els articles que fan referència a l’espectre radioelèctric a la Llei Catalana de l’Audiovisual. I la cosa no acaba aquí, no. El que fa absolutament increïble el cas –i parlo, òbviament, de forma metafòrica, perquè els butlletins oficials i els diaris de sessions no enganyen- és que 2 dels 3 articles que el PP porta a Madrid al Tribunal Constitucional són exactament 2 articles producte de sengles esmenes del PP de Catalunya a la Llei de l’Audiovisual de Catalunya. M’explico? El PP porta a Madrid al Tribunal Constitucional uns articles redactats, fil per randa, pel PP de Catalunya.

Deixant de banda el demencial i, en realitat, anecdòtic aspecte de la manca de coordinació i la incompetència del cavall de Troia del PP de Catalunya respecte la seva matriu, allò que és rellevant és que ja fa molt de temps que el govern central, ja sigui controlat pel PSOE o pel PP, mira d’anar robant, amb múltiples subterfugis i estratègies legals, les nostres competències i organismes pel que fa a l’espectre radioelèctric, és a dir, l’àmbit audiovisual del nostre país –el següent pas, per cert, és l’intent de suprimir el 2on MUX de la CCMA-, amb l’objectiu final de controlar, restringir i condicionar la independència del nostre espai de comunicació. I ja ho diem bé: condicionar la nostra independència. Fins eliminar-la.

Què ens queda, doncs, sinó l’obligació de treballar tots junts per alliberar Catalunya del llast del Govern de Madrid? Què hem de fer si la nostra legitimitat és perpètuament trepitjada pel constant i ininterromput cadenat de les lleis espanyoles i els seus tribunals superiors?

La resposta està molt clara. Caminem tots junts vers un estat propi, sense deixar de cap manera que l’espectre del govern central ens aturi en el camí.

Politics, democracy and their enemiesLa política, la democràcia, i els seus enemics

In the last few days many of you may have received, via Twitter, Facebook or any other 2.0 platform—even television, radio and the press publicised it on some programmes—one of those hoaxes (a false text spread in order to confuse or, as in this case, directly lie), according to which there are almost half a million politicians in the Spanish State. This is utterly false and contributes to feeding the idea, deep-rooted in many people, that there are too many politicians in Spain, forming an elite with no professional qualifications who, to put it bluntly, do absolutely nothing and directly benefit from the crisis rather than suffering its effects.

As you may understand, here I have to say my piece. Those who know me and follow this blog will have already known for some time about the post I currently have the honour and responsibility of occupying and the skills I possess to do the job. For those who have come here without knowing who I am, I will introduce myself. I am Carles Flamerich i Castells, Director-General for Telecommunications and the Information Society of the Government of Catalonia.

I’m fed up with the generalisation that says ALL politicians are corrupt and good for nothing. It is a deeply unfair, destructive and anti-democratic idea. What would you think if we applied the same idea to business people, civil servants, bankers, doctors, lawyers, teachers, priests or any other group? What should we do? Get rid of all the politicians? So, I am a politician and I know many like me -and all ideologies- who do our job with dedication, responsibility and honesty.

Politics—democracy—is what sees countries progress and makes them freer, even to defend the right to insult us in a way so utterly simplistic and demagogical in any form of media. That is the greatness of democracy, and long may it continue! And democracy is not constructed all on its own. It is constructed with effort from everyone, day by day. It is constructed by educating us as individuals and citizens, bearing in mind that one day everything we have learned, all our effort, can be placed at the service of our country. And I place all my education, my two qualifications in Telecommunications Engineering, my two master’s degrees, my 25 years in the profession and my 32 years as a political activist at the service of an idea and its context: Catalonia and its freedom.

Now, more than ever, everyone needs to be sensible. Over the next few months, the country will need the kind of cohesion it has not had in the past 500 years. The time has come to take a step forward, and recovering nation-building values is the task of everyone at all levels. It even includes ceasing to spread lies like the ones that motivate this post, which have a deeply Fascist background. Because, after that, what stops us believing every word of the current discourse that says, “it’s the autonomous communities’ fault…”

I am a politician; I believe deeply in democracy and in Catalonia. I am convinced that, if what we want is to be a state, we need to recover the lost values which countries that do work, like Germany and the Nordic countries, possess. Paying taxes (paying and being paid bills with VAT), following traffic regulations (not crossing the road when the light is red when we’re pedestrians) and using public resources (health, unemployment benefit, for example) when necessary—these customs, which should be the only accepted and acceptable ones in a healthy society like the one we aspire to construct for Catalonia, clash with the fact that the attitudes of many people have become more Spanish, based on the picaresque archetype sketched out by Lazarillo de Tormes centuries ago. What we need to do is make them more European, as would be the case in the countries on our continent with a longer democratic tradition. Let’s educate ourselves, let’s learn from masters like Father Cinto Verdaguer, Prat de la Riba or David Ben-Gurion in his book Years of Challenge, in which he explains the creation of modern Israel. Let’s learn from all of them, and we’ll be much stronger. Everyone’s concern and indignation is legitimate, but we mustn’t fall into simplistic, destructive traps. If we If they did, we would have won. That will not happen again.

Cap cim és prou altEn els darrers dies molts de vosaltres haureu pogut rebre, via twitter, Facebook o qualsevol altra plataforma 2.0 –i fins i tot la televisió, la ràdio i la premsa se’n van fer ressò en alguns programes- un d’aquells hoax (un text fals que es difon amb intenció de confondre o com és el cas, directament, mentir) segons el qual a l’Estat Espanyol hi ha gairebé mig milió de polítics. Això, que és totalment fals, contribueix a alimentar la idea arrelada en molta gent que hi ha a l’Estat massa polítics, els quals formen una elit sense qualificació professional que, per dir-ho ras i curt, no fot ni brot i no pateix els efectes de la crisi sinó que, directament, se’n beneficia.

Com podeu comprendre, aquí hi haig de dir la meva. Els qui ja em coneixeu i seguiu aquest bloc ja sabeu de lluny quin càrrec tinc l’honor i la responsabilitat d’ocupar actualment i quina és la meva capacitació per dur-la a terme. Per a aquells qui heu arribat aquí sense saber qui sóc, em presento. Sóc en Carles Flamerich i Castells, director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Govern de Catalunya.

Estic fart de la generalització segons la qual TOTS els polítics són corruptes i no serveixen per a res. Es tracta d’una idea profundament injusta, destructiva i antidemocràtica. Què us assembla si apliquem el mateix als empresaris, als funcionaris, banquers, metges, advocats, profesors, eclesiàstics o a qualsevol altre col•lectiu? Què hem de fer? Desfer-nos de tots els polítics? Doncs bé: jo ho sóc, de polític, i conec a molts com jo –i de totes les ideologies- que fem la nostra feina amb dedicació, amb responsabilitat i amb honestedat.

La política, la democràcia, és la que fa avançar els països i els tornen més lliures, fins i tot per defensar el dret que se’ns insulti en qualsevol mitjà de comunicació de forma absolutament simplista i demagògica. Aquesta és la grandesa de la democràcia, i que duri. I la democràcia no es construeix tota sola. Es construeix amb l’esforç de tots, dia a dia. Es construeix formant-nos com a individus, com a ciutadans, tenint present que un dia tot allò que hem après, tot el nostre esforç, pot posar-se al servei del nostre país. I jo poso tota la meva formació, les meves dues titulacions en enginyeria de telecomunicacions, els meus dos màsters, els meus 25 anys de professió i els 32 de militància política, al servei d’una idea i el seu escenari: Catalunya i la seva llibertat.

Ara, més que mai, cal posar seny per part de tothom. El país necessitarà els propers mesos una cohesió com no ha tingut en els últims 500 anys. Ha arribat el moment de donar un pas endavant, i la recuperació de valors per bastir un país és feina de tothom i a tot nivell, fins i tot deixant de fer córrer mentides com la que motiva aquest post, que tenen un rerefons profundament feixista. Perquè després d’això, què queda per començar a creure fil per randa l’actual discurs de “La culpa es de las autonomías… “

Sóc polític; crec profundament en la democràcia i en Catalunya. Estic convençut que hem de recuperar els valors perduts que tenen els països que sí funcionen, com Alemanya o els països nòrdics, si allò que volem és ser un estat. Pagar els impostos (pagar i cobrar factures amb l’IVA), respectar les normes de trànsit (no passar el semàfor en vermell quan som vianants) o fer servir els recursos públics quan cal (sanitat, subsidi d’atur, per exemple); aquests costums, que haurien de ser els únics acceptats i acceptables en una societat sana com la que aspirem a construir per a Catalunya, topa amb el fet que les actituds de molta gent s’han espanyolitzat –en base a l’arquetip de la picaresca que ja dibuixava fa segles el Lazarillo de Tormes-, i el que hem de fer és europeïtzar-les, com es faria als països amb més tradició democràtica del nostre continent. Instruïm-nos, aprenem de mestres com Mossèn Cinto Verdaguer, com Prat de la Riba, o el David Ben Gurion al seu llibre ”Anys de Lluita”, on explica la creació de l’Israel modern. Aprenem de tots ells, i serem molt més forts. La preocupació i la indignació de tothom és legítima, però no podem caure en paranys simplistes i destructius. Si ho fem, ens hauran vençut. Això no tornarà a passar.

Cap cim és prou alt

The Telecommunications Market Commission and the State policiesCMT i política de país

In the last days we have been receiving, with increasing surprise and indignation, news on the creation of the new Spanish National Commission of Competition and Markets, which will concentrate in a single entity most of the regulatory powers of the Spanish State and which, among other collateral measures, will empty the powers of the Telecommunications Market Commission (CMT), as well as moving its headquarters from Barcelona to Madrid.

At a time when Europe is clearly committed to the doctrine of separation of regulating bodies from governments, namely the principle of independence, which results in a clear boost of competitiveness in key sectors of the economy, as well as encourage innovation and result in better services for our citizenship, Madrid is doing exactly the opposite, concentrating regulatory authority in a strongly government-controlled single body, which will bring about arbitrariness and lack of transparency in decision making. In the case of the CMT, in addition, the bulk of its powers will not even be transferred to the new regulatory body, but straight to the Spanish government through the Ministry of Industry, Tourism and Trade.

At a time when Barcelona has become, after so many efforts and a job well done, the Mobile World Capital, ie, the center of the Mobile world, and is working to become the capital of an international technological arbitration body, which will make Barcelona become synonymous of innovation and think-tank of the most strategic technology of the XXI century, the Spanish government seizes the competences of the CMT and takes it to Madrid.

If not enough with these examples, let me add three more: The re-centralization of the state airports management, the resurrection of projects that refer to times not so distant but deeply reactionary such as the national hydrological plan or the central railway corridor -which caused a few days ago one of the most spectacular Spanish government ridicules in Brussels-, or the intention to ban the use of Catalan Language in the Spanish senate.

Under the pretext of an alleged austerity and a better management of resources in an unfavorable context, we are witnessing a series of decisions from the Madrid government which can’t be tagged but as economically autistic, profoundly wrong and politically and territorially unacceptable in any society that should seek to overcome the present crisis and not the exact opposite.

To block the strength of Catalonia turns out so expensive for Spain. Instead of allowing, if not boosting, our energy as a nation, Madrid tries again to strangle us regardless if their decisions go against their own interests or those of the European Union itself, which assists at each meeting of ministers to some new outrageous and incomprehensible Spanish minister position in any current issue such as the ones I just mentioned.

We can not wait any longer. We must begin to strengthen our power structures in order to defend ourselves from the Madrid recentralization obsession and to start walking firmly towards full sovereignty. So have we made clear this weekend the attendees of the National Conference of Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) last weekend in Reus (South Catalonia). In the words of Oriol Pujol, or new secretary-general, to whom I heartily congratulate for his new appointment, “We want a free Catalonia; a fair and sovereign Catalonia which occupies its own space in the world of the XXI century”. A Catalonia not having to ask permission to anyone to grow in freedom and not finding obstacles to share its vocation of work, innovation and openness to the world. En els darrers dies hem anat rebent amb creixent sorpresa i indignació notícies sobre la creació de la nova Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, que farà concentrar en un sol ens controlat pel Govern central la gran majoria de les competències en matèria reguladora de l’Estat i que, entre d’altres mesures col·laterals, buidarà les competències de la CMT i la traslladarà a Madrid.

En el moment que Europa aposta clarament per la doctrina de la separació dels ens reguladors dels governs, és a dir, pel principi d’independència, que redunda clarament en la competitivitat de sectors claus de l’economia, en propiciar la innovació i uns millors serveis finals per als usuaris, Madrid fa tot el contrari i concentra les competències reguladores en un sol ens fortament controlat pel govern central, la qual cosa afavorirà, entre d’altres aspectes, l’arbitrarietat i la manca de transparència en la seva presa de decisions. En el cas de la CMT, a més, el gruix de les seves competències no seran ja ni tan sols transferides al nou ens regulador, sinó que seran directament gestionades pel govern a través del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç.

En el moment que Barcelona ha esdevingut, després de tants esforços i de feina ben feta, la Mobile World Capital, és a dir, el centre mundial de la telefonia mòbil, i que s’està treballant per aconseguir també la capitalitat d’un òrgan internacional d’arbitratge tecnològic, que farà esdevenir Barcelona sinònim de tecnologia i innovació i think-tank de la tecnologia punta més estratègica del segle XXI, Madrid buida de competències la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions i se l’endú del districte 22@ de Barcelona.

Si no en tenim prou amb aquests exemples, us n’afegeixo tres més: La recentralització de la gestió aeroportuària de l’Estat, el resurrecció de projectes que ens remeten a èpoques no tan llunyanes però profundament reaccionàries com el pla hidrològic nacional o el corredor ferroviari central, que fa pocs dies va provocar un dels ridículs més espectaculars del govern central a Brussel·les, o la intenció de suprimir el dret d’ús del català al senat.

Sota l’excusa d’una pretesa austeritat i una millor gestió de recursos en un context poc favorable, estem essent testimonis d’una bateria de decisions provinents del govern de Madrid econòmicament autistes, profundament equivocades i política i territorialment inacceptables per a qualsevol societat que tingui com a objectiu sortir de la crisi i no tot el contrari.

Posar bastons a les rodes de la força de Catalunya li surt molt car a Espanya. En lloc de facilitar, si no ja impulsar, la nostra energia com a país, Madrid torna a decidir provar d’escanyar-nos sense importar si les seves decisions van en contra dels seus propis interessos o dels de la pròpia Unió Europea, que assisteix, a cada reunió de ministres, a nous i incomprensibles posicionaments d’algun ministre espanyol en qualsevol tema d’actualitat com els que acabo d’esmentar.

No podem esperar més. Hem de començar a enfortir les nostres estructures de poder per tal de defensar-nos de l’obsessió recentralitzadora de Madrid i començar a caminar fermament cap a la plena sobirania, cap a l’estat propi. Així ho hem fet palès els assistents aquest cap de setmana a Reus en el congrés de CDC. En paraules d’Oriol Pujol, el nostre nou secretari general –a qui aprofito per felicitar de tot cor pel seu nou càrrec-, “volem una Catalunya lliure, justa i sobirana que ocupi un espai propi en el món del segle XXI”. Una Catalunya que no hagi de demanar permís a ningú per créixer en llibertat i que no trobi obstacles a la seva vocació treballadora, innovadora i oberta al món.