Crisis? What crisis?


Ja ho apuntava “Supertarm” al 1975, depèn de qui la tingui.

Supertramp_-_Crisis

Les xifres macroeconòmiques milloren i portem bastants mesos on l’atur va baixant, i més encara si ho mirem des de la perspectiva de Catalunya. Però encara tenim molta distància de països germans a Europa que estan entre el 4% i el 5 % i s’esgarrifen! Que passa doncs?

Que tenim “Atur estructural”, és a dir, que l’estructura de treball té problemes per oferir feina a certes capes de la població, més concretament als joves menors de 30 anys i al s aturats de més de 45 anys.

A nivell Espanyol en els joves que no tenen l’ESO, l’atur es dispara a més d’un 60% i dels que la tenen a un 40%. Segons dades oficials del 2008, les persones que no tenien cap titulació tenien una taxa d’atur del 80%, avui per avui estem al 60%. Tot i així l’atur també abasta a gent amb titulació Universitària, que han d’abandonar el país per trobar feina.

I quin futur ens espera? Doncs impulsar la creació d’empreses, facilitar els tràmits per posar en marxa negocis, facilitar la vida als autònims… En aquest punt faré un reflexió. A Catalunya som 600.000 autònoms més o menys i tenim una xifra d’aturats al voltant de les 600.000 persones. Us imagineu si cadascun dels autònoms contractés a un aturat? S’hauria acabat l’atur!!. Evidentment això no és tant fàcil ni directe, un dissenyador no contactarà mai a un electricista, no lliga això.

Al meu entendre tenim dos camins, incentivar l’ajut  a la contractació de persones de més de 45 anys i el seu reciclatge a tots els sectors, i incidir amb molta força en la formació al jovent. La formació és la clau per tenir una societat amb la màxima ocupació possible incloent-hi el reciclatge continu dins l’empresa, com l’exemple alemany.

L’economia torna a millorar, però podria frenar-se si no té la capacitat de cercar nous treballadors més preparats, en cada sector, en el turisme, el tèxtil o l’automoció i no cal dir el tecnològic en el sentit més ampli ( TIC, Bio, educació, alimentari, etc.. )

Un país com Catalunya ha de estar entre les primeres nacions del mon en recerca, competitivitat, activitat econòmica i exportació, però també en el benestar dels seus ciutadans i això no es fa amb només que amb esforç de les institucions públiques, cal també el de les empreses i sindicats, i òbviament també dels propis interessats. En aquest repte hi contribuïm tots, no només el “Pare” Estat.

El testimoni de tenir la millor formació i titulació és per a tothom. Cal conscienciar-se de que qui no estigui ben preparat per l’evolució enològica que cada dia és més rapida, perdrà punts per treballar i estar connectat amb els canvis que viurem.

En breu tindrem la oportunitat de construir un nou país, comencem-lo bé des del principi.

Jaume Flamerich, presoner de guerra

Català / Galego

Aquesta és la targeta de presoner d’en Jaume Flamerich i Vidal, el meu Pare, un noi de 21 anys, que va patir en pròpia pell, l’urpa del feixisme per defensar la llibertat. CartillaPresoner Atès que el govern Espanyol nega el dret a la memòria i ni tant sols permet atorgar dignitat a les víctimes del feixisme, he decidit recuperar la memòria d’un represalait, el meu pare Jaume, que avui tindria 96 anys. Ell va viure, com molta gent de la seva generació, històries increïbles dignes d’una pel·lícula, però només em referiré a un capítol concret de la seva vida: El Camp de Concentració de Camposancos ( Municipi A Guarda, Pontevedra, Galiza ). Per bé que és un fet molt poc conegut, el franquisme va mantenir durant els seus primers anys, diversos camps de concentració per presoners dels territoris vençuts, en territori espanyol. Aquí en podreu trobar 21 d’ells: “Campos de concentración en España”

Els fets es remuten a l’any 1939, final de la Guerra Civil Espanyola. Durant la fugida de l’exèrcit Republicà cap a França, molts soldats, entre ells el meu pare, Jaume Flamerich, van anar a parar a les platges d’Argelers en ple hivern.  Creient en les promeses de perdó per part dels “Nacionals”, el meu pare va tornar a Espanya en tren, via Hendaia. La realitat va ser que, detingut com a “rojo-separatista”, va ser enviat a la plaça de toros de Donostia ( Sant Sebastià), Euskadi. Després d’una setmana al ras, fou traslladat en un vaixell hospital des de Pasaia (Pasajes), cap A Guarda ( Pontevedra) ingressant al camp de presoners, Camp de Concentració de Camposancos, on sovintejaven les pallisses, les tortures i les salvatjades habituals d’un exèrcit feixista. Com va sobreviure els tres mesos que hi va ser? Només ho sap ell, tot i sortir amb tres vèrtebres fracturades. El cas és que la família va aconseguir treure’l d’allà, a canvi de fer una nova “mili” de tres anys més. Sembla una pel·lícula, no? Però va ser un infern real, i només per al meu pare sinó per a moltes persones més.

Aquest estiu, 75 anys més tard, i després de diversos viatges a Galiza, he pogut reunir tota la informació que m’ha permès reconstruir el malson del meu pare: anar a veure Camposancos, parlar amb la gent, fer fotos i descobrir què trobava del passat d’un camp de concentració amagat per la història. L’Estat Espanyol MAI ha reconegut l’existència d’aquests camps de presoners i ha amagat el patiment de tota una generació. Un obscurantisme que no esvaeix moltes preguntes: Quants altres hi van passar? Quants no van sortir mai d’allà? On són els seus cossos?

L’ocultació oficial i sistemàtica d’aquest passat contrasta amb la informació que a la xarxa es pot trobar fàcilment. Només cal cercar per “Campo de concentración de Camposancos” i apareixen nombroses entrades que detallen la miserable vida dels milers de presoners que van passar per l’antic Col·legi dels Jesuïtes. Especialment sorprenent és que, després d’aquest episodi, el col·legi va continuar a com a centre escolar fins fa, aproximadament, deu anys. Una informació colpidora que fa venir al cap si el President del govern Espanyol, Mariano Rajoy (gallec), sempre respectuós amb les lleis, recuperarà la memòria històrica de la seva terra? O serà el flamant rei Felip VI qui  netejarà el passat del seu reialme? Tampoc la Companyia de Jesús, exemple de progressisme a molts llocs del món i en la història, pot recordar i reconèixer aquells fets? CamosancosCConcentra1frontal Adonar-se que només algunes persones grans volen recordar aquesta història és, simplement, esgarrifós. No us podeu ni imaginar els meus sentiments quan vaig veure per primer cop el tètric edifici, sabent el que el meu pare havia patit dins d’aquelles parets…. Mentrestant, el poble espanyol desconeix les barbaritats que es van fer sota la foscor del franquisme.

CamposancosCConcrentra2lateralmarNo és veritat que Espanya en sap molt d’oblidar i amagar la veritat? Els catalans sabem recordar…Però també m’agradaria que el poble de Galiza, recordés i s’enfrontés amb el seu passat. El té davant seu, en un edifici en peu, en un emplaçament que hauria de convertir-se en un santuari del que mai més ha de tornar a passar enlloc del món. Un santuari que hauria de protagonitzar pel·lícules i reportatges. Si hi hagués algú amb prou valentia política, hi hauria d’entrar i excavar sota aquests arbres, sota aquesta vegetació per descobrir els cadàvers encara enterrats. Per descobrir, no només qui en van ser els responsables, sinó recordar tots els governs d’Espanya que han fet mans i mànigues per amagar la memòria històrica, per amagar la realitat d’unes víctimes que no únicament van ser catalanes. No oblidem que per aquí, també hi varen passar molt gallecs i molts espanyols. On són les llistes de presoners? Als arxius de Salamanca? Que es publiquin! On son les llistes de morts? Algunes les veureu només cercant-les per Internet.

CamposancosCConcrentra3lateralinteriotEl balanç de la gestió de la memòria històrica és decebedor però si ens fixem en el balanç de la relació entre Catalunya i Espanya, no és pot emprar un altre adjectiu que no sigui el de catastròfic. Per què, a dia d’avui què tenim. Doncs 37 anys de camuflar la realitat sota l’empar de la Constitució, 75 anys d’incomprensió i oblit, 300 anys d’ofec i ocupació, i 374 anys més d’intentar absorbir-nos i assimilar-nos com a poble. Però també uns crims que han quedat amagats en el passat que ningú vol reobrir. Serà capaç els governs espanyol o gallec de recuperar el passat, per construir futur? O serà el Parlament Europeu qui haurà d’agafar la responsabilitat d’investigar els crims del franquisme i obrir les fosses comuns d’aquest camp? Lluís Llach ( Campanades a Morts ) YouTube

Potser, simplement, faran oïdes sordes a la reclamació que fa una organització internacional com són les Nacions Unides que reclama a l’Estat Espanyol que actuï amb diligència a favor de les víctimes del franquisme.

No hem d’oblidar el passat, per tenir presents a tantes i tantes persones que varen donar la seva vida per la llibertat i la democràcia fa 75 anys….. Com és possible viure sense incorporar el passat? No parlem de revenja, parlem de democràcia, de drets i deures, de llibertat… I per tant, cal tornar la dignitat als qui la varen perdre en un lloc infame com aquest.

Ara vénen moments on cada ciutadà haurà de saber donar el millor de si mateix, amb la millor voluntat i amb la cara ben alta. La democràcia és la resposta a les preguntes, la llibertat és la resposta per a una societat amb dubtes sobre el seu futur! Sabrem per fi la veritat del que va passar fa 75 anys?

Galego

Jaume Flamerich, prisioneiro de guerra

Esta é a tarxeta de prisioneiro de Jaume Flamerich i Vidal, meu pai, un rapaz de 21 anos que sufriu na súa propia pel a gadoupa do fascismo por defender a liberdade. CartillaPresoner Xa que o goberno español nega o dereito á memoria e nin sequera permite outorgar a dignidade ás vítimas do fascismo, decidín recuperar a memoria dun represaliado, meu pai Jaume, que tería agora 96 anos. El viviu, coma moita outra xente da súa xeración, historias incríbeis dignas dunha longametraxe, mais só me referirei a un capítulo concreto da súa vida: o Campo de Concentración de Camposancos (A Guarda, Galiza). A pesares de ser un feito pouco coñecido, o franquismo mantivo, durante os seus primeiros anos, diversos campos de concentración nos territorios vencidos en territorio español. Neste enlace podedes topar 21 deles: “Campos de concentración en España”

Os feitos remóntanse ao ano 1939, fina da Guerra Civil Española. Durante a fuxida do exército Republicano cara Franza, moitos soldados, entre eles meu pai, Jaume Flamerich, chegaron ás praias de Argelers, en pleno inverno. Crendo as promesas de perdón dos “Nacionales”, meu pai voltou a España en tren, vía Hendaia. A realidade foi que, detido como “rojo-separatista”, foi enviado á praza de touros de Donosti, Euskadi. Despois de pasares una semana a ceo raso, foi enviado nun barco hospital dende Pasaia até A Guarda, Galicia, sendo internado no campo de prisioneiros, Campo de Concentración de Camposancos, onde abondaban as palizas, as torturas e as salvaxadas habituais do exército fascista. Como puido sobrevivir durante os tres meses que estivo internado? Só el o saba, iso si, saíndo con tres vértebras fracturadas. A súa familia conseguiu sácalo de alí a cambio de facer una nova “mili” de tres anos máis. Parece de película, non é? Mais foi un inferno real, non só para meu pai, senón tamén para moitas outras persoas.

Este verán, 75 anos despois, e tras diversas viaxes a Galiza, fun quen de reunir toda a información que me ten permitido reconstruir o pesadelo do meu pai: ir visitar Camposancos, falar cos seus veciños, facer fotos e descubrir que quedaba do pasado dun campo de concentración agochado pola historia. O Estado Español NUNCA recoñeceu a existencia destes campos de prisioneiros e ten ocultado o sufrimento dunha xeración. Un escurantismo que non resposta moitas preguntas: Cantos prisioneiros estiveron aí? Cantos non saíron nunca? Onde están os seus corpos?

A ocultación oficial e sistemática deste pasado contrasta coa información que pode acharse con facilidade no internet. É buscar “Campo de concentración de Camposancos” e aparecen numerosas entradas que detallan a miserábel vida dos milleiros de prisioneiros que pasaron polo antigo colexio dos Xesuitas. É sorprendente que, despois deste episodio, o colexio continuou a súa actividade como centro educativo até hai, aproximadamente, dez anos. Unha información inquietante que nos fai pensar se o Presidente do goberno español, Mariano Rajoy, galego, sempre respectuoso coas leis, recuperará a memoria histórica da súa terra. Ou será o flamante Rei Filipe VI quen limpará o pasado do seu reino? E, a Compañía de Xesús, exemplo de progresismo en moitas partes do mundo e ao longo da historia, non será quen de lembrar e recoñecer aqueles feitos? CamosancosCConcentra1frontal É deprimente decatarse de que só algunhas persoas maiores desexan lembrar esta historia. Non sodes quen de imaxinar cales foro os meus sentimentos ao ver por vez primeira ese tenebroso edificio, sabendo o que meu pai tiña sufrido entre aquelas paredes… Namentres, o pobo español descoñece as barbaridades que tiveron lugar durante a escuridade do franquismo.

CamposancosCConcrentra2lateralmar Non é certo que España sabe moito de esquecer e esconder a verdade? Os cataláns sabemos lembrar… Mais tamén me gustaría que o pobo de Galiza lembrara e se enfrontara ao seu pasado. Téñeno diante deles, un edificio en pé, un lugar que tería que converterse nun exemplo do que xamais deberá ocorrer, en ningunha parte do mundo. Un santuario que fora motivo de películas e reportaxes. Se houbera alguén con valentía política dabondo, entraría para escarvar baixo as árbores, baixo a vexetación, para descubrir os cadáveres que seguen aí enterrados. Para descubrir, no só quen foron os responsábeis, se non lembrar tódolos gobernos de España que se teñen preocupado de agochar a memoria histórica, para esconder a realidade dunhas vítimas que non foron unicamente catalás. Non esquezamos que neste lugar tamén estiveron galegos, e moitos españois. Onde están as listas de prisioneiros? Nos arquivos de Salamanca? Que se publiquen! Onde están as listas de mortos? Algunhas podedes velas só buscándoas por Internet.

CamposancosCConcrentra3lateralinteriot É decepcionante o balance da memoria histórica, mais se nos no balance da relación entre Catalunya e España, non se pode utilizar outro adxectivo que non sexa o de catastrófico. Porque, a día de hoxe, que temos? Pois 37 anos de camuflar a realidade baixo o amparo da Constitución, 75 anos de incomprensión e esquecemento, 300 anos de afogamento e ocupación, 374 anos de tentar absorbernos e asimilarnos como pobo. Pero tamén uns crimes que quedaron agochados no pasado e que ninguén quere reabrir. Serán capaces os gobernos español ou galego de recuperar o pasado, para construír o futuro? Ou será o Parlamento Europeo quen terá que tomar a responsabilidade de investigar os crimes do franquismo e abrir as fosas comúns deste campo? Lluís Llach ( Campanades a Morts ) YouTube Cecais, simplemente, farán oídos xordos á reclamación dunha organización internacional como é son as Nacións Unidas que reclaman ao Estado Español que actúe con dilixencia en favor das vítimas do franquismo.

Non debemos esquecer o pasado, para poder ter presentes a tantas e tantas persoas que deron a súa vida pola liberdade e a democracia hai 75 anos… como é posíbel vivir sen incorporar o pasado? Non falamos de vinganza, falamos de democracia, de dereitos e deberes, de liberdade… E polo tanto, é preciso devolver a dignidade a aqueles que a perderon nun lugar infame coma este.

Agora chega o momento en que cada cidadán terá que saber dar o mellor de si mesmo, coa mellor vontade e coa cabeza ben alta. A democracia é a resposta ás preguntas,a liberdade é a resposta para unha sociedade con dúbidas sobre o seu futuro. Saberemos por fin a verdade sobre o que aconteceu hai 75 anos?

Tres reflexions des del sentiment de pertinença convergent

 

montserrat1No hem de renunciar a l’objectiu de la Transició Nacional. Ni un pas enrere pel dret a decidir, i que el poble digui el què vol, amb llibertat i serenor, i en el millor moment per guanyar la consulta.

Aquest procés es va posar en marxa fa tot just 8 mesos amb el canvi de Govern, a poc més d’un any del Congrés de Reus, i tot i així tenim la sensació d’anar tard? Aquests  processos son, més que llargs, complexes i feixucs. I que ens pensàvem? Que no hi hauria guerra bruta?

Plantar cara significa ser valents i sobre tot, sobre tot, anar units.

Una de les mancances del poble català ha estat la seva poca cohesió des de fa 500 anys, el foc amic, la desconfiança entre germans. Només la unió i la força de tots farà possible el que ara sembla impossible. ”Ells” en els temes d’Espanya van a una i en això no podem pas equivocar-nos de nou. CDC es i ha de seguir sent la referència en la política catalana. CDC també dona exemple en la renovació democràtica, aprovant el nostre codi ètic, com partit sà, net i democràtic que som.

La nostra orquestra nacional, el govern, el partit, la coalició, i l’espai sobiranista català ha de tocar sense desafinar. Alguns que fan el “repicó” sovint “durant” massa cops, encara no ho han entès. El nostre públic, el poble català, espera una bona simfonia, i tenim un sol director d’orquestra, el President Mas.. El primer President del nou Estat Català.

2.   Hem d’estar tots al costat del President

A vegades sembla que només hi haurà consulta perquè ERC ho hagi exigit i estipulat en el pacte de governabilitat, però cal recordar que al nostre programa ja hi fèiem esment, va estar present en tota la campanya electoral, i ho està en l’obra de govern, tal i com va explicar el President aquesta mateixa setmana.

Ara bé, en un món on les noticies duren unes hores i només es llegeixen els titulars, cal un esforç encara més gran, no només del Govern, si no també del partit en difondre, explicar, debatre cada dia i a tot arreu, tant l’obra de Govern, com els objectius nacionals, econòmics i socials. Ja ho fem, però només és un recordatori que no ens podem esgotar de fer-ho cada dia i a tot el territori. Hem de projectar la il·lusió del nou Estat en l’imaginari col·lectiu, hem de visualitzar molt més quin país tindrem i en quin país viurem.

El mèrit per assolir el nostre projecte serà convèncer a barris on el nostre missatge és més refractari, explicant que les seves problemàtiques tenen més possibilitats  de millorar en un nou estat més pròsper i social, on hi ha un lloc per a ells “també en castellà”. Hem de re alimentar (cada dia) la il·lusió dels catalans.

3.   La política es fa al carrer i a internet. Política 2.0

Com no, em deixareu aportar quelcom diferencial, la comunicació 2.0, o millor dit, la política 2.0

Els nostres avantpassats s’avisaven a cop de campana perquè el missatge anés ràpidament. Les campanes reunien la a gent a la plaça i a la plaça es debatia i es decidia.

Avui és el que passa amb les xarxes socials, especialment twitter i facebook. La gent sent campanes, la gent va a les xarxes socials i allà es debat el que es fa i el que no, o com i qui genera opinió. Aquest mitjà dóna el pols del poble i a més, ens permet fer-ho en anglès i per tot el món. Hem de fer un pas més. Igual que tenim la nostra identitat i cuidem la nostra reputació en les nostres viles i ciutats, ens hem de proveir també d’una identitat digital per explicar en aquestes “noves places” què fem des dels diferents governs on estem (Generalitat i municipals), des dels grups a la oposició, però també la feina que es fa com a diputats i diputades.

Els convergents en sabem molt d’anar a fer “mercats”: escoltem i expliquem, però ara, a més, hem d’anar a twitter, facebook o d’altres espais en el món virtual. Hem de ser-hi presents. No hi podem faltar.

Carles Flamerich, President de la sectorial TIC de Convergència Democràtica de Catalunya

Internet no complirà la llei d’horaris comercials.

En les darreres setmanes hem pogut veure com el sector del comerç intenta fer front a un nou atac a Catalunya per part del govern espanyol. Aquest cop pel reial decret llei 20/2012, on s’envaeixen les competències que la Generalitat de Catalunya té sobre comerç i que, per tant, ha estat recorregut pel propi govern.

Deixant de banda el fet que aquest és un exemple més de les polítiques recentralitzadores de l’estat espanyol i que en tindríem per parlar-ne una bona estona, aquest episodi m’ha suscitat algunes reflexions que volia compartir.

El punt de trobada entre el comerç i la societat de la informació (l’àmbit que conec abastament), és el comerç electrònic o e-commerce. I per això aquest titular: Internet no complirà la llei d’horaris comercials. És a dir, mentre uns es plantegen com fer front l’impacte negatiu que tindrà el decret llei en el model comercial actual, els més joves i habituats a la vida a la xarxa, que alhora son els consumidors actuals i futurs, ens demanen i empenyen a evolucionar el nostre comerç cap a la xarxa.

Ja fa temps que vivim la migració cap a la xarxa, ja sigui un comerç, com un polític, ja sigui amb una web o amb una identitat a twitter. El fet és que internet, trenca les barreres de l’espai i el temps. Un exemple, el domini punt cat, que va ser el segon domini que més va créixer el 2012. El domini punt cat traspassa l’espai de Catalunya i es comporta en la globalitat que representa internet, no segons els límits que ens vulguin imposar des de fora, sinó segons la voluntat dels catalans i catalanes que aposten estar a la xarxa amb aquest domini.

Els tecnòlegs tenim un llenguatge una mica “especial” i quan parlem, ens miren de forma estranya, especialment en alguns àmbits. Però no és pel “llenguatge” que utilitzem pel que no ens entenen. És pel canvi d’hàbits que representa. Avançar cap a la societat de la informació, és més que tenir una web o un mòbil intel·ligent. Representa repensar, ja que parlàvem de comerç, el nostre negoci. Cal defensar el nostre model comercial “offline” però no ens hem de quedar aquí. Hem d’avançar i transportar-lo també a l’àmbit “online”. Quines son les pors? A internet, no hi ha horaris comercials ni dies festius. A internet, tot el que es ven juga en igualtat de condicions. Internet és veritable democràcia, i per tant, qui tingui un bon producte i servei, serà qui triomfarà.

Defectes de forma o encaix impossible?

Nous atacs se sumen aquests dies a l’ofensiva del Govern Central contra Catalunya i el procés de transició nacional a través d’un dels seus braços més tendenciosos i actius en la lluita contra la nostra llibertat nacional. Parlem, evidentment, del poder judicial espanyol. I parlo del “poder judicial”, no com a poder públic encarregat d’administrar justícia a la societat sinó com a concepte abstracte al servei del centralisme espanyolista atès que, com de forma flagrant se’ns mostra dia a dia, Espanya ha renunciat obertament a ni tan sols dissimular la dependència jeràrquica del poder judicial –òbviament també del legislatiu- de l’executiu del PP.

La destitució del Fiscal en Cap de Catalunya, Martín Rodríguez Solís per haver manifestat que considerava legítim que Catalunya aspiri a celebrar una consulta d’autodeterminació– és un atemptat tan salvatge contra la base de qualsevol democràcia moderna que ens sembla impossible que estigui passant al segle XXI. Però sí. Ha passat fa ara tot just una setmana. Un d’aquells fets que quedaran marcats als llibres d’història com un punt d’inflexió final entre la història de Catalunya i Espanya. I perquè aquells qui consultin les hemeroteques en el futur tinguin consciència de la magnitud de l’ofensiva que la nostra democràcia està patint, aquests dies també ha tingut lloc un altre fet molt significatiu per la seva rellevància, més que no pas per la seva transcendència mediàtica: l’anul·lació, per part del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, del decret de constitució del Col·legi d’Enginyers de Telecomunicació de Catalunya (CETC), tot al·legant “defectes formals” de la convocatòria i la celebració de l’assemblea en la qual va ser aprovada la sol·licitud de constitució del CETC. Un nou esforç dels nostres professionals de l’enginyeria de telecomunicació per dur un servei més proper i millor als nostres ciutadans, decapitat a les primeres de canvi pel poder judicial espanyol, amb l’afegit cinisme de fer-ho per “motius de forma”.

És curiós que els poders espanyols, tan avesats a manipular i destruir qualsevol expressió de llibertat dels pobles que porten tants segles reprimint, parlin de defectes de forma; no hi ha actualment defecte de forma més gran a Europa que el mapa de l’Estat Espanyol. És evident que Madrid ho sap, sap que tot Europa ho sap i ja no s’amaga de posar pals a les rodes a qualsevol –sigui quin sigui- pas endavant del nostre país. D’alguna forma és reconfortant que cada dia se’ns informi del seu estat de nerviosisme a través d’aquestes sentències judicials. Però els catalans sabrem quina triar si –com l’Estat Espanyol s’entesta a no permetre que vagin de la mà l’una de l’altra- ens obliguen a escollir entre la llei i la legitimitat. Sabrem quina decisió prendre. I com deia el poeta, ens mantindrem fidels. Que no en tinguin cap dubte. Ens mantindrem fidels.

Catalunya i el 8è Mobile World Congres: el segle XXI

Catalunya ha de construir la seva existència en el segle XXI. Què vull dir amb això? Des de la recuperació de la democràcia a mitjans dels 70, la societat i els polítics catalans van tractar de construir un espai on sentir-nos en llibertat integrat dins del nou estat democràtic espanyol.

Nosaltres, els catalans, volíem poder sentir-nos nosaltres mateixos en les estructures ja existents. Però després de 30 anys intentant-ho, hem descobert que això és impossible. Així que aquí estem, en la segona dècada del segle 21, tractant d’explicar el món que ara, Catalunya necessita construir les seves pròpies estructures. Internet, la xarxa global, ha de ajudar-nos en el nostre objectiu. Afortunadament, la tecnologia ens ha donat moltes eines i molt bones, que fan que avui en dia, tot pugui ser més transparent i democràtic.

Potser recordareu com el conflicte de Chiapas es va donar a conèixer al món gràcies a un estudiant de Texas que va fer el primer lloc web de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional, on es publicaven totes les comunicacions d’aquesta organització. A partir de llavors, diferents  grups i llocs web han explicat al món la seva lluita.

Avui en dia, les tecnologies mòbils ens permeten informar a tot el món en qüestió de segons el que va succeir, per exemple, l’11 de setembre a Barcelona, on més d’un milió i mig de persones van reclamar el món ser escoltats i ser ajudats.

I hem de seguir amb aquest esperit a través de les plataformes de comunicació “lliures”: blocs, xarxes socials i llocs web. Aquestes plataformes ens han de permetre ajuntar grans majories, pacíficament i de manera cívica treballant per a que la comunitat internacional prengui part seriosa, democràtica i sense por en aquesta qüestió.

Barcelona acaba celebrar el seu vuitè Congrés Mòbil Mundial i això ha estat una gran sala d’exposició internacional per les empreses tecnològiques catalanes. Això ha estat ara, però també sempre, perquè ens sentim part d’aquest món. Ens agrada ser catalans al món com ho vàrem ser en el passat. En aquest Congrés, 72.000 assistències han pogut veure que tenim un caràcter competitiu i amb talent per oferir al món. Estic segur que alguns dels assistents d’aquest congrés ha descobert que no som com alguns mitjans de comunicació espanyols “tradicionals” expliquen… encara que també utilitzin plataformes “lliures” de comunicació.

Article publicat al web Help Catalonia el 5 de març de 2013

En 140 caràcters no es pot fer política

Oi que no? No es pot. Aquest és el comentari que sentim sovint els qui, com jo, tenim el profund convenciment que les tecnologies digitals són una eina revolucionària per fer arribar el nostre missatge a la gent. Però no. No es pot. Amb 140 caràcters no hi ha espai per a la profunditat, per al matís, i per tant no s’hi pot vehicular la complexitat i l’emotivitat del missatge polític.

I malgrat tot, hi ha molts com jo que hi continuem creient. Creiem que el món digital és una plataforma que pot ser usada amb mestratge per copsar la realitat i per modificar-la; per fer arribar el nostre discurs i enfortir-lo amb les aportacions dels altres; per donar més visibilitat a les nostres polítiques i apropar-les a les realitats socials de la nostra ciutadania.

Vivim en un món on la premsa en paper està migrant de forma inexorable vers els continguts digitals, i aquests vers els dispositius mòbils que duem a la butxaca i a través dels quals ens informem i que ens donen l’oportunitat de seleccionar amb immediatesa continguts i d’opinar aquí i ara, sense necessitat d’esperar a baixar al quiosc al dia següent per saber què va passar ahir.

Tenim tota aquesta tecnologia al nostre abast per anar al capdavant, per liderar, per focalitzar les idees principals del nostre discurs i anar a barraca, per transmetre i contrarestar, per fer pedagogia i combatre els enemics del nostre país, amb immediatesa, contundència, creativitat i intel·ligència. Tot això és el que ens ofereix el 2.0.

I malgrat tot, encara hi ha qui diu que no es pot argumentar en 140 caràcters. Em pregunto massa sovint si, malgrat les evidències de casos tan tangibles i espectaculars com ara les campanyes presidencials victorioses de Barak Obama als Estats Units, qui encara recela del poder del 2.0 no ho fa, en realitat, per la por al desconegut o perquè els tecnòlegs no ens hem explicat encara prou bé. Per aquest motiu, jo i els meus companys de sectorial TIC de Convergència Democràtica de Catalunya ens comprometem a continuar treballant per mostrar que internet és accessible a tothom, i que no ens ha de fer por la tecnologia ni ens ha de separar de les humanitats i el discurs polític que conté, car és exactament la tecnologia allò que ens defineix com a éssers humans.

Fixeu-vos en aquesta imatge:

Es tracta d’un mapa d’Europa segons les llengües que s’usen a través dels curts missatges de Twitter. Fixeu-vos en la prevalença del català en el nostre territori. És possible escriure un text –per llarg que sigui- que il·lustri de forma més tangible l’existència de la nostra llengua i la nostra identitat a ulls de tot el planeta?

I només és una imatge feta de textos que són molt més petits que mil paraules…

En breu no ens caldran mapes d’aquesta mena perquè el món sàpiga qui som; el nostre Govern està treballant vers la transició nacional de Catalunya; està caminant vers la nostra independència i un dia la nostra bandera onejarà al costat de la resta de banderes nacionals al davant de l’edifici de les Nacions Unides a Nova York. I quan això passi, aquell dia, tots podrem recordar una frase que un vell geni català, de nom Pau Casals, per allà als anys 70 del segle passat, va pronunciar a la seva seu i va fer que tot el planeta conegués la nostra lluita: Catalonia is an oppressed nation. I comptarem els seus caràcters, i ens en sortiran –només- 32. I somriurem, perquè aquell dia Catalunya haurà deixat de ser una nació oprimida.

L’espectre fantasmal del govern espanyol

Avui anirem força a barraca, perquè el tema és autoexplicatiu i ens il•lustra els interessos del Govern espanyol respecte les aspiracions democràtiques del poble de Catalunya a partir d’un fet aparentment anecdòtic.

Comencem: m’assabento que el govern espanyol porta al Tribunal Constitucional la llei catalana de l’audiovisual. Ràpidament em tanco al despatx i investigo el tema, perquè no és el primer cop que succeeix –primer, per part del PSOE, i ara, pel PP-, i descobreixo que és pel mateix motiu: els articles que fan referència a l’espectre radioelèctric a la Llei Catalana de l’Audiovisual. I la cosa no acaba aquí, no. El que fa absolutament increïble el cas –i parlo, òbviament, de forma metafòrica, perquè els butlletins oficials i els diaris de sessions no enganyen- és que 2 dels 3 articles que el PP porta a Madrid al Tribunal Constitucional són exactament 2 articles producte de sengles esmenes del PP de Catalunya a la Llei de l’Audiovisual de Catalunya. M’explico? El PP porta a Madrid al Tribunal Constitucional uns articles redactats, fil per randa, pel PP de Catalunya.

Deixant de banda el demencial i, en realitat, anecdòtic aspecte de la manca de coordinació i la incompetència del cavall de Troia del PP de Catalunya respecte la seva matriu, allò que és rellevant és que ja fa molt de temps que el govern central, ja sigui controlat pel PSOE o pel PP, mira d’anar robant, amb múltiples subterfugis i estratègies legals, les nostres competències i organismes pel que fa a l’espectre radioelèctric, és a dir, l’àmbit audiovisual del nostre país –el següent pas, per cert, és l’intent de suprimir el 2on MUX de la CCMA-, amb l’objectiu final de controlar, restringir i condicionar la independència del nostre espai de comunicació. I ja ho diem bé: condicionar la nostra independència. Fins eliminar-la.

Què ens queda, doncs, sinó l’obligació de treballar tots junts per alliberar Catalunya del llast del Govern de Madrid? Què hem de fer si la nostra legitimitat és perpètuament trepitjada pel constant i ininterromput cadenat de les lleis espanyoles i els seus tribunals superiors?

La resposta està molt clara. Caminem tots junts vers un estat propi, sense deixar de cap manera que l’espectre del govern central ens aturi en el camí.

La política, la democràcia, i els seus enemics

En els darrers dies molts de vosaltres haureu pogut rebre, via twitter, Facebook o qualsevol altra plataforma 2.0 –i fins i tot la televisió, la ràdio i la premsa se’n van fer ressò en alguns programes- un d’aquells hoax (un text fals que es difon amb intenció de confondre o com és el cas, directament, mentir) segons el qual a l’Estat Espanyol hi ha gairebé mig milió de polítics. Això, que és totalment fals, contribueix a alimentar la idea arrelada en molta gent que hi ha a l’Estat massa polítics, els quals formen una elit sense qualificació professional que, per dir-ho ras i curt, no fot ni brot i no pateix els efectes de la crisi sinó que, directament, se’n beneficia.

Com podeu comprendre, aquí hi haig de dir la meva. Els qui ja em coneixeu i seguiu aquest bloc ja sabeu de lluny quin càrrec tinc l’honor i la responsabilitat d’ocupar actualment i quina és la meva capacitació per dur-la a terme. Per a aquells qui heu arribat aquí sense saber qui sóc, em presento. Sóc en Carles Flamerich i Castells, director general de Telecomunicacions i Societat de la Informació del Govern de Catalunya.

Estic fart de la generalització segons la qual TOTS els polítics són corruptes i no serveixen per a res. Es tracta d’una idea profundament injusta, destructiva i antidemocràtica. Què us assembla si apliquem el mateix als empresaris, als funcionaris, banquers, metges, advocats, profesors, eclesiàstics o a qualsevol altre col•lectiu? Què hem de fer? Desfer-nos de tots els polítics? Doncs bé: jo ho sóc, de polític, i conec a molts com jo –i de totes les ideologies- que fem la nostra feina amb dedicació, amb responsabilitat i amb honestedat.

La política, la democràcia, és la que fa avançar els països i els tornen més lliures, fins i tot per defensar el dret que se’ns insulti en qualsevol mitjà de comunicació de forma absolutament simplista i demagògica. Aquesta és la grandesa de la democràcia, i que duri. I la democràcia no es construeix tota sola. Es construeix amb l’esforç de tots, dia a dia. Es construeix formant-nos com a individus, com a ciutadans, tenint present que un dia tot allò que hem après, tot el nostre esforç, pot posar-se al servei del nostre país. I jo poso tota la meva formació, les meves dues titulacions en enginyeria de telecomunicacions, els meus dos màsters, els meus 25 anys de professió i els 32 de militància política, al servei d’una idea i el seu escenari: Catalunya i la seva llibertat.

Ara, més que mai, cal posar seny per part de tothom. El país necessitarà els propers mesos una cohesió com no ha tingut en els últims 500 anys. Ha arribat el moment de donar un pas endavant, i la recuperació de valors per bastir un país és feina de tothom i a tot nivell, fins i tot deixant de fer córrer mentides com la que motiva aquest post, que tenen un rerefons profundament feixista. Perquè després d’això, què queda per començar a creure fil per randa l’actual discurs de “La culpa es de las autonomías… “

Sóc polític; crec profundament en la democràcia i en Catalunya. Estic convençut que hem de recuperar els valors perduts que tenen els països que sí funcionen, com Alemanya o els països nòrdics, si allò que volem és ser un estat. Pagar els impostos (pagar i cobrar factures amb l’IVA), respectar les normes de trànsit (no passar el semàfor en vermell quan som vianants) o fer servir els recursos públics quan cal (sanitat, subsidi d’atur, per exemple); aquests costums, que haurien de ser els únics acceptats i acceptables en una societat sana com la que aspirem a construir per a Catalunya, topa amb el fet que les actituds de molta gent s’han espanyolitzat –en base a l’arquetip de la picaresca que ja dibuixava fa segles el Lazarillo de Tormes-, i el que hem de fer és europeïtzar-les, com es faria als països amb més tradició democràtica del nostre continent. Instruïm-nos, aprenem de mestres com Mossèn Cinto Verdaguer, com Prat de la Riba, o el David Ben Gurion al seu llibre ”Anys de Lluita”, on explica la creació de l’Israel modern. Aprenem de tots ells, i serem molt més forts. La preocupació i la indignació de tothom és legítima, però no podem caure en paranys simplistes i destructius. Si ho fem, ens hauran vençut. Això no tornarà a passar.

Cap cim és prou alt

CMT i política de país

En els darrers dies hem anat rebent amb creixent  sorpresa i indignació notícies sobre la creació de la nova Comissió Nacional dels Mercats i la Competència, que farà concentrar en un sol ens controlat pel Govern central la gran majoria de les competències en matèria reguladora de l’Estat i que, entre d’altres mesures col·laterals, buidarà les competències de la CMT i la traslladarà a Madrid.

En el moment que Europa aposta clarament per la doctrina de la separació dels ens reguladors dels governs, és a dir, pel principi d’independència, que redunda clarament en la competitivitat de sectors claus de l’economia, en propiciar la innovació i uns millors serveis finals per als usuaris, Madrid fa tot el contrari i concentra les competències reguladores en un sol ens fortament controlat pel govern central, la qual cosa afavorirà, entre d’altres aspectes, l’arbitrarietat i la manca de transparència en la seva presa de decisions. En el cas de la CMT, a més, el gruix de les seves competències no seran ja ni tan sols transferides al nou ens regulador, sinó que seran directament gestionades pel govern a través del Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç.

En el moment que Barcelona ha esdevingut, després de tants esforços i de feina ben feta, la Mobile World Capital, és a dir, el centre mundial de la telefonia mòbil, i que s’està treballant per aconseguir també la capitalitat d’un òrgan internacional d’arbitratge tecnològic, que farà esdevenir Barcelona sinònim de tecnologia i innovació i think-tank de la tecnologia punta més estratègica del segle XXI, Madrid buida de competències la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions i se l’endú del districte 22@ de Barcelona.

Si no en tenim prou amb aquests exemples, us n’afegeixo tres més: La recentralització de la gestió aeroportuària de l’Estat, el resurrecció de projectes que ens remeten a èpoques no tan llunyanes però profundament reaccionàries com el pla hidrològic nacional o el corredor ferroviari central, que fa pocs dies va provocar un dels ridículs més espectaculars del govern central a Brussel·les, o la intenció de suprimir el dret d’ús del català al senat.

Sota l’excusa d’una pretesa austeritat i una millor gestió de recursos en un context poc favorable, estem essent testimonis d’una bateria de decisions provinents del govern de Madrid econòmicament autistes,  profundament equivocades i política i territorialment inacceptables per a qualsevol societat que tingui com a objectiu sortir de la crisi i no tot el contrari.

Posar bastons a les rodes de la força de Catalunya li surt molt car a Espanya. En lloc de facilitar, si no ja impulsar, la nostra energia com a país, Madrid torna a decidir provar d’escanyar-nos sense importar si les seves decisions van en contra dels seus propis interessos o dels de la pròpia Unió Europea, que assisteix, a cada reunió de ministres, a nous i incomprensibles posicionaments d’algun ministre espanyol en qualsevol tema d’actualitat com els que acabo d’esmentar.

No podem esperar més. Hem de començar a enfortir les nostres estructures de poder per tal de defensar-nos de l’obsessió recentralitzadora de Madrid i començar a caminar fermament cap a la plena sobirania, cap a l’estat propi. Així ho hem fet palès els assistents aquest cap de setmana a Reus en el congrés de CDC. En paraules d’Oriol Pujol, el nostre nou secretari general –a qui aprofito per felicitar de tot cor pel seu nou càrrec-, “volem una Catalunya lliure, justa i sobirana que ocupi un espai propi en el món del segle XXI”. Una Catalunya que no hagi de demanar permís a ningú per créixer en llibertat i que no trobi obstacles a la seva vocació treballadora, innovadora i oberta al món.